Opinió

1930, una bona anyada

Avui, el tema més fàcil per bastir aquesta columna potser hauria estat la loteria. Durant l´any, no hi jugo. Però quan arriba Nadal, se´m fa difícil abstreure-me’n. No vull ésser carrincló ni còmode, tanmateix. Malgrat ésser avui l´anomenat "dia de la salut" he triat un parell de persones que m´estimo molt. Ambdues van néixer l’any referit, són bons amics (entre ells) i alhora també ho eren del meu pare (q.e.p.d.). Concretament, m´estic referint als senyors Josep Freixas Vivó i Josep Mundet Querol. Motiu de més per a fer palesa la profunda admiració que sento per tots dos.

Porten, com diu la vella havanera, vuitanta vit anys a l´esquena. El primer els va fer el dia de la Mare de Déu del Carme (el proppassat setze de juliol). El segon, avui. Un parell de personatges importants i ben coneguts de la història de la nostra vila. Amb un cabal de coneixements, experiència, "savoir-faire" i estima per la seva feina/vocació que mereix aquest senzill homenatge o reconeixement i molt més.

El senyor Freixas, per les seves arrels musicals, de compositor, d’ex.director del conservatori municipal i de primer mestre de música que vaig tenir. I el senyor Mundet pel seu dilatat lligam a l´ajuntament –com a funcionari– bàsicament dedicat al tema de "les quintes" militars del jovent egarenc, quan "la mili" era obligada.

Ambdós tenen un caràcter obert, empàtic, servicial i sorneguer. Tal que el bon vi, amb el pas dels anys acumulen més bagatge al sarró del què han fet per Terrassa i els seus habitants. Per tant, entenc que és just i necessari expressar-ho públicament. Per això, justament, l’àmbit de la meva columna diària m´ha semblat el més indicat.

Gent com ells és la que fa avançar el país. Amb tota la meva estima envers ells, si se m´accepta la "brometa", mai no s´haurien de morir. Formen part del grup que qualifico d´imprescindibles, tot i la seva senzillesa… Quan jo sigui gran, m’agradaria ésser com ells.

To Top