Els meus anys a Suïssa, vaig aprendre la importància de l’austeritat, sempre i en tot lloc, malgrat que visquis en un país ric. De fet, Suïssa era un país ben pobre, en els seus inicis, fins a aconseguir l’èxit, aprofitant les desgràcies de la primera i segona guerres mundials, amb un especial sistema bancari, i l’impuls a indústries punteres com la dels rellotges, l’agroalimentària, indústria pesada, noves tecnologies, implantació d’organismes internacionals… Ara, és un dels països més rics del món, i tanmateix l’austeritat es veu, arreu del país i a les seves institucions.
Aquest és el model que he intentat copiar, en tots els meus anys al capdavant d’un Ajuntament, o en altres institucions i organismes on he estat present. I aquest no ha estat el model seguit pel govern de Catalunya (tampoc pel govern d’Espanya), en el seu dia a dia, fins al punt que un i altre han aconseguit cotes d’endeutament estratosfèriques.
Un altre dia parlaré dels resultats del govern espanyol. Ara m’interessa parlar d’aquí, perquè sempre es vol justificar l’elevat endeutament, en un mal sistema de finançament, sense parlar mai de la importància de la gestió. De la bona gestió, a la qual no es dóna cap mena de rellevància, i tanmateix és la principal culpable de la disbauxa financera del país, i del resultat catastròfic en què ens trobem.
Les darreres xifres de l’endeutament català manifesten un endeutament de 78.459 milions d’euros, l’equivalent al 34,50% del PIB. I el principal prestador és l’Estat, amb 57.119 milions, la qual cosa fa encara més sorprenent que alguns creguin en la possibilitat d’una independència, de l’Estat, al qual es deu una fortuna com la descrita. Francament, les contradiccions son més que sorprenents.
La gent entendria com hem arribat fins aquí, si tingués accés a una informació clara i fidedigna, cosa que mai vindrà de TV3 ni de Catalunya Ràdio, ni altres mitjans de comunicació amb dependència total del govern. Aquests mitjans no actuen com a mitjans informatius, sinó de propaganda, i això no permet conèixer els malbarataments de diner públic dels diferents governs de la Generalitat.
Hi ha hagut autèntic menyspreu pel diner públic, des dels inicis de l’autogovern. He vist prendre grans decisions amb un decantament clar cap als interessos particulars, en detriment dels públics, amb una tranquil·litat i una constància permanents. Si el túnel del Cadí interessava als sectors benestants del país, es construïa i es donava a l’empresa privada per fer negoci. El mateix es va fer amb l’autopista Terrassa-Manresa, la més cara d’Espanya. Concerts econòmics a escoles privades, malgrat que cobrin quotes als pares, facilitació de negocis ben lucratius amb l’aigua de tots, concessions generoses a les grans empreses i bancs… Així podria seguir amb centenars d’exemples de fins a quin punt el govern es quedava amb els ossos i donava la carn als particulars.
A tot plegat, s’hi afegia un ritme de vida frenètic a l’administració, amb plantilles inflades, sous d’escàndol, serveis duplicats o triplicats i una àmplia gamma d’organismes, consorcis, patronats, fundacions i altres espècies que acollien amics i parents, generosament mantinguts. Per això, m’indigna la justificació d’un brutal deute, posant sempre les culpes sobre un mal finançament. I és cert que el finançament no és el correcte, però per on sempre ha de començar un governant és per donar exemple en el bon ús del diner públic, imposant austeritat, en tot lloc i moment. Tot el contrari del que s’ha fet aquí, en els prop de quaranta anys de democràcia.
I per reblar el clau. Ara que hi hauria la gran oportunitat de posar-se al dia, o almenys de redreçar el mal camí, no tenim govern efectiu, i fins i tot es vol boicotejar l’aprovació d’uns pressuposts generals en els quals hi ha una partida de 2.200 milions destinats a Catalunya. Algú creu que la culpa és dels altres? O realment és que tenim un govern que no mereixem?, amb un president absolutament incapaç de governar?
