ES biografies i trajectòries criminals dels bessons Montoya són més pròpies d’una pel·lícula i/o una novel·la de crims i malfactors despietats. Costa d’entendre que aquest personal pugui existir de veritat. Costa molt més d’entendre que no estiguin localitzats/controlats més enllà d’haver sortit de la presó i haver redimit la seva condemna. Potser ens manca un mapa localitzador on es situïn els agressors i el personal perillós que pugui, potencialment o efectiva, acabar amb la vida d’una persona innocent. Mapa que caldria fer extensiu per a tots els agressors que tot canviant de ciutat i/o club esportiu ja consideren tenir resolta la seva papereta i maquillada identitat.
La Laura s’havia apropat a Andalusia per fer una substitució de secundària. Era una gran dibuixant i havia fet interessants exposicions a Madrid i també a Mèxic. Artista i docent, meravellosa combinació. Malgrat tot, tenia la vocació/il·lusió d’ensenyar arts plàstiques als adolescents i considerava que tot era viable i compatible. L’aventura de l’institut de Nerva ha durat molt pocs dies. Només els que ha decidit un psicòpata d’acabar amb la vida i amb els mil i un projectes d’una jove professora.
No hi ha paraules possibles per explicar uns fets com aquests i com tants altres que formen part de la crònica negra d’aquest país. Hi ha una equació d’idèntic o de semblant resultat a partir d’una desaparició i quan amb el pas dels dies no es tenen notícies d’una persona. Malament quan comencem a veure cartells per places i carrers. Els mals presagis planegen sobre la manca de notícies d’una persona que, suposadament, no té problemes ni cap situació oculta i estranya. Les seqüències de cada història són molt semblants entre si. Acostuma a ser massa repetitiva l’adversitat d’unes circumstàncies que deriven en la fatalitat de trobar-se en el lloc inadequat, en el moment menys oportú i amb el subjecte indesitjat. La Laura Luelmo ens fa recordar d’altres casos on també hi ha d’altres noies com a protagonistes però tampoc de forma única i necessària. El descerebrat/da pot acabar amb la vida d’una noia, un nen, una parella o unes persones grans. Més enllà de les protestes i respostes col·lectives i rabioses ens haurem de preguntar si algunes coses no funcionen i i resistir-nos a una mecànica explicació sobre que només es tracta de fets aïllats i imprevistos. Si els germanets eren famosos a tota la comarca com és que ningú va avisar la Laura que hi havia un perill ben a la vora? Qui li va llogar la vivenda no tenia cap mena de coneixement sobre el veïns/família que habitaven la casa del davant? Entenc la sorpresa/desconeixement en un barri d’una gran ciutat però no la puc entendre gaire en un indret on tothom es coneix i en sap la vida i miracles. En calent sentirem moltes coses i moltes peticions. Tant de bo que el "no tornarà a passar" fos una realitat autèntica i sense retorn. Estem davant un greu problema que mereix una atenció important i professional per part d’experts de diferents disciplines.
L’aventura de la Laura a Andalusia ha durat el temps que ha decidit un psicòpata d’acabar amb la seva vida
