Estic convençut que quan el govern de Pedro Sánchez va planejar de fer un consell de ministres a Barcelona ho va fer carregat de bones intencions, com un gest de distensió o, com es deia en aquell moment que ara sembla tan llunyà, de desinflamació. Ja diuen, però, que l’infern està empedrat de bones intencions. Estic també convençut que, a hores d’ara, si Sánchez es pogués desdir de venir a Barcelona a fer l’esmentat consell, se’n desdiria a ulls clucs. Què ha canviat des d’aleshores? En la política espanyola hi ha tres partits que assumeixen com a propis els postulats de l’extrema dreta pel que fa a la política territorial -i en moltes altres coses també, val a dir- i un partit socialista dividit entre aquells a qui els agradaria també assumir aquests postulats territorials de l’extrema dreta, amb Susana Díaz i Emiliano García Page al capdavant, i els qui els agradaria trobar la manera de desmarcar-se’n. Aquests segons cada dia són menys colla perquè des de Catalunya semblem entossudits a garantir el seu fracàs. A la política catalana hi ha una lluita ferotge per l’hegemonia en l’independentisme, una lluita que està a un pas de passar de drama a tragèdia a mesura que van passant els dies de vaga de fam. Ahir Turull va entrar a la infermeria de Lledoners, divendres que ve, quan se celebri el consell de ministres, alguns dels vaguistes estaran en el seu vint-i-unè dia de dejuni, la seva situació, clarament, no ajudarà a calmar els ànims davant d’una visita que el mateix govern català ha qualificat de provocació.
Davant d’aquesta conjuntura, què pot passar el dia 2? Tant de bo m’equivoqui però crec que res de bo. Com diuen a Mallorca, això, anant bé, acabarà malament. Pedro Sánchez no hi té res a guanyar, en el millor dels casos, si la jornada passa sense incidents, tornarà a Madrid amb el sarró del diàleg i la negociació tan buit com el va portar i, per tant, les altres forces polítiques s’esforçaran a posar en evidència la inutilitat del seu gest i, en conseqüència, la inutilitat de la seva política d’acostament a l’independentisme. I, en aquest context, una ocasió perduda genera dèficit. Però, posem-nos en el pitjor dels escenaris: que els avalotadors se surtin amb la seva, que hi hagi aldarulls, que es fereixi gent, que es detinguin manifestants, que es posi en ridícul el govern espanyol impedint que celebri el consell o impedint la seva entrada o sortida de la Llotja. Aleshores, qualsevol tipus de pont que s’hagi volgut estendre quedarà inutilitzat per molt temps i debilitarà, encara més, la posició de Sánchez, que difícilment podrà evitar la convocatòria d’eleccions.
No sé si els qui dissenyen l’estratègia de l’independentisme, si és que hi ha algú que ho fa, tenen clar que arraconar Sánchez és deixar Espanya en mans de l’extrema dreta perquè la concepció territorial d’Espanya de l’actual PP, de Vox i de Ciutadans té més a veure amb el franquisme que amb la Constitució del 78. És això el que es busca? Algú creu que aquest serà el camí més directe cap a la independència? És això la via eslovena? Ves que no sigui que tant córrer cap a la independència no ens porti directes a perdre l’autonomia, a perdre tot allò que hem aconseguit en els darrers trenta-cinc anys, tot allò que ara alguns menystenen amb una frivolitat impròpia i que va costar molts sacrificis personals i molts esforços col·lectius. No sé si som conscients del que arrisquem el proper divendres i del poc profit que traurem de tant risc.
