Fa vuit dies, vaig anar a visitar un amic meu, a l’Hospital General de Catalunya. Dos dies abans, li havien col·locat una pròtesi de maluc. No coneixia el número d’habitació on es trobava ingressat. Per tant, em veia obligat a preguntar-ho al taulell de la recepció del centre. La meva sorpresa va ésser quan -al·legant l’excusa de la LOPD- se’m va negar informació. Evidentment, em vaig quedar de cacauet.
Imagino que això mateix li pot passar a qualsevol altra persona. Més acoquinat, encara, si parlem de gent gran, que tal vegada ve de lluny i sense mòbil. Llavors, què? Un s’ha de fotre? Fa mitja volta i se’n torna al seu punt d’origen, amb una mà davant i l’altra darrera?
El recurs a la famosa “llei orgànica de protecció de dades” passa de taca d’oli. Més encara quan, ben aviat, aquesta praxi es pot estendre -per exemple- a Mútua o als hospitals de Terrassa i Sant Llàtzer. Crec que, de tot plegat, se n’ha fet un gra massa. A partir d’ací, quin sentit tenen els conserges dels establiments sanitaris? En prescindim, sense més ni més i, al seu lloc, aviat veurem un robot? Sovint, tinc la percepció que la modernitat ha servit per crear idiotes. Ja no parlaré, per tant, del títol d’aquella obra teatral que es deia “El sopar dels idiotes”. Algú pot entreveure/endevinar com seria -de vegades, no som gaire lluny- una societat d’autèntics inútils?
Les lleis es redacten per ésser complertes. Principalment de cara a fixar un marc legal de relació interpersonal. La que domina tot l’entrellat gairebé piramidal seria la batejada com a “Carta Magna”. El proppassat dia 6, se’n commemorava el seu 40è aniversari. Com en el joc de cartes, podem dir que “cantàvem les quaranta”. Igual que se’n demana -des de qualsevol punt cardinal- una reforma profunda, et trobes gent retrògrada i amb tics feixistes que volen deixar-ho tot igual. En llenguatge de la dictadura, “lligat i ben lligat”.
Àngela-Maria! El poble no veu per enlloc qui l’ha col·locat en un marc monàrquic, sense votar-lo€ I probablement amb ganes de botar-lo. Si la Constitució advoca -entre d’altres- per la llibertat d’expressió, un dret a l’habitatge, un treball digne i altres històries és evident que el seu canvi o reforma són tant o més necessaris que l’aire que respirem.
