És 10 de desembre de 2018: les llars de la nostra ciutat, la tercera en població de Catalunya, es lleven com qualsevol altre dilluns, amb un punt de mal humor. Dutxar-se, rentar-se les dents, esmorzar i cap a escola o cap a la feina, o a buscar-ne o a fer la partideta. Un 10 de desembre, doncs, on no ha de passar res d’estrany. L’única diferència, gens apreciable pel comú de les persones, és que l’aigua que raja de les aixetes de casa, o de les empreses, o dels bars, malgrat que surt per les mateixes aixetes i la transporten les mateixes canonades, malgrat que s’encarreguen que tot funcioni les mateixes persones que ho han fet fins ara, serà facturada per una empresa pública.
"I això què vol dir?" Que diria algú. Doncs de significats, com d’opinions, n’hi ha de tots colors. Existeix, en tota decisió política, un component ideològic, que en aquest cas és el convenciment que els béns de primera necessitat els han de garantir els poders públics, i de vegades aquesta garantia passa per la gestió pública. Malament aniríem, però, si l’únic que guiés les decisions polítiques fos simplement i purament una ideologia o altra. Existeix, malgrat que uns pocs ho neguin, la bona gestió privada de serveis públics, i sort en tenim. La fins ara concessionària del servei d’abastament d’aigua n’és bon exemple. D’altra manera l’actual Estat de benestar col·lapsaria. En la decisió de gestionar el servei d’abastament d’aigua de forma directa han pesat però, tot i el soroll de fons, arguments del més pur pragmatisme: s’acaba una concessió de 75 anys, i l’Ajuntament té la capacitat de decidir, en nom de les terrassenques i els terrassencs, si torna a delegar la gestió del servei d’abastament d’aigua o si, per contra, n’assumeix la gestió. Sembla senzill, però el poder de decisió municipal ha estat posat en dubte durant els darrers tres anys. No és moment de retrets però, sinó d’explicar-se.
Així doncs, l’Ajuntament de Terrassa entoma el repte d’analitzar, amb moltes dificultats, quin és l’estat del servei, què hi ha i què no hi ha, quines són les necessitats, quins són els reptes, quins números hi ha, i què es pot fer millor, i, el més important, si els serveis municipals són capaços de fer-ho, i de fer-ho bé. I en aquesta decisió pesa molt un fet que no s’ha dit prou: la immensa majoria de les persones que treballen a l’actual concessionària seguiran fent la seva feina, cada dia, a l’empresa pública.
Hi ha un altre fet que pesa en la presa de decisions, i té a veure amb les enormes dificultats que les administracions públiques afronten avui quan prenen la decisió d’externalitzar un servei. En alguns serveis, i l’aigua és un d’ells, hem assistit atònits a la lluita acarnissada entre privats, tots ells gegants, en la contractació pública a través de concursos. Hi ha serveis, també a Terrassa, paralitzats pel que fa a l’adjudicació, per aquestes lluites fratricides, amb tots els problemes que aquestes paràlisis compor- ten.
I, per últim, hi ha el fet de reflexionar sobre si una empresa pública pot ser, i és, més sensible als problemes i les necessitats de les persones més desafavorides que una empresa privada. Pot, i ho és.
Aquest 10 de desembre les llars de la nostra ciutat, la tercera en població de Catalunya, s’han llevat com qualsevol altre dilluns, però són més poderoses que diumenge. Esquerra Republicana i el Moviment d’Esquerres ho van dir en una ara llunyana campanya electoral de fa prop de quatre anys: recuperem sobiranies, les volem totes.
* L’autor és regidor del Grup Municipal d’ERC-MES
