La idea és coneguda. Al costat de l’abisme pot produir-se una atracció perversa que faci que més que caure ens aboquem al precipici. Veiem que anem directes al desastre però no fem res. Ens paralitzem i deixem que algú ens meni sabent que el destí és l’abisme. A Europa, li va passar això en els anys trenta. I ara li pot tornar a passar. A Catalunya i a Espanya podem tornar a repetir bestieses que semblaven enterrades en la història dramàtica que ens ha precedit.
Les eleccions a Andalusia haurien d’aixecar totes les alarmes. Totes. El problema no és que Susana Díaz pensi que ha perdut per atacar poc els independentistes de Catalunya. El problema és si té raó. És a dir que, a Andalusia, l’electorat ha premiat els que tenien un discurs molt proper a l’odi envers l’opció independentista a Catalunya. Han guanyat aquests, la versió més esverada del PP i de Ciudadanos (amb la vergonya de la campanya sobre l’indult) i la dreta més extremista de Vox. I cal dir que la línia entre l’animadversió a l’independentisme català i a Catalunya sovint és massa fina o directament inexistent. En la tensió tot es confon.
I mentrestant a Catalunya sofistiquem el carreró sense sortida. La situació dels presos, tan injustament flagrant, paralitza qualsevol cerca d’alternatives. És un axioma. I actua com a condició. Mentrestant les posicions no avancen ni en un sentit ni un altre. Ni hi ha més independentistes, ni menys. Només hi ha més divisió entre els partidaris del procés. I més radicalitat. Més activisme que política. Puigdemont i Torra són activistes. Mas era un polític. Pujol, malgrat tot, i Maragall eren polítics en majúscules. Només s’entreveuen dues estratègies en l’independentisme. Una, liderada per un sector més activista que només pensa en clau de revolta popular imaginant que tot Catalunya serà un gran CDR i es plantarà fermament. Una altra opció més política imagina eixamplar la base, enfortir la capacitat de pressió i forçar una negociació segurament en clau internacional.
La realitat però és més dura. Ni la dreta espanyola ni els unionistes més tancats acabaran ni amb el catalanisme ni amb l’independentisme. Tampoc ho farà l’Estat. Però tampoc els independentistes assoliran la independència amb la meitat del país. És un empat tècnic? No, l’Estat és més fort, ja es veu. Especialment si els polítics de l’Estat externalitzen a la justícia el que no hauria d’haver sortit mai de la política. En aquest viatge els polítics de l’Estat acaben posant en crisi el propi Estat (la crisi de la justícia és alarmant, sense justícia no hi ha Estat de dret). No és un viatge gratuït per a ningú.
Al començament del procés, quan el lema independentista era "tenim pressa" i tot s’havia de resoldre en divuit mesos, vaig escriure en aquestes pàgines que tot plegat seria molt llarg. Que duraria dècades. M’hi reafirmo. I en aquest trànsit perdrem energies que necessitem per atrapar el món que canvia a gran velocitat. En els països la governança compta molt a l’hora de definir la seva sort. La clau de la prosperitat cal trobar-la molt sovint en la governança. I la nostra governança no para de deteriorar-se. Els que estan al govern a Catalunya aspiren a ser més activistes que gestors de la complexitat. I això es paga més a la curta que a la llarga. La manca de lideratge i de govern suposa sempre una pèrdua d’oportunitats. I si algú en té dubtes que miri Itàlia o que comenci a mirar França, que ha esdevingut un país impossible de ser governat.
Als anys trenta del segle passat hi va haver moltes veus que definien l’avenç cap a l’abisme amb lucidesa. Els enfrontaments, les dicotomies, tenen alguna cosa de profecies en autocompliment. Però els enfrontaments i les tensions desfermades acaben per treure la raó a tothom. Els moderats tenen sempre la boca petita i els convençuts d’un cantó i un altre criden i canten decidits cap a l’abisme. Els moderats són titllats de covards o traïdors i si al·leguen el seny com a eximent són ridiculitzats. Els moderats només tenen raó després, gairebé mai abans.
Catalunya necessita moderació. Espanya necessita moderació. L’abisme ens hi invita. No acceptem els fatalismes. Hi ha camins i temps per resoldre les coses.
