Amb el temps d’Advent comencem un nou Any Litúrgic. És un moment propici per reflexionar sobre el temps de la nostra vida i sobre l’espai en què es desenvolupa el nostre caminar. Sant Bernat parla de les tres vingudes del Senyor, que la tradició de l’Església ha recollit: la primera va ser en humilitat i pobresa; l’última serà en glòria i majestat; entre la primera i l’última té lloc el que en podem dir una vinguda intermèdia, un fer-se present el Senyor en l’Església de diverses formes: en l’Eucaristia, quan ens reunim en el seu nom, en els pobres, en els esdeveniments del nostre pelegrinatge… L’Església, Mare i Mestra, ens recomana estar vigilants, atents a la vinguda del Senyor, al seu pas per la nostra vida, un pas que és sempre salvador, sempre alliberador.
Ara bé, els cristians d’avui en dia tenim el perill de sentir-nos com a marginats i inútils davant d’una societat que sembla manifestar un desinterès davant Jesucrist i l’Evangeli, com si es tractés del quelcom "ja vist", com quelcom que ja no té futur. Malgrat això, som ben conscients que Jesús ajuda l’ésser humà a descobrir el sentit de la seva pròpia existència, la veritat més profunda sobre ell mateix. Creiem en efecte que l’Evangeli respon a les aspiracions més profundes del cor humà.
A més a més, l’Evangeli ajuda a consolidar i defensar la dignitat humana. L’Evangeli de Crist, confiat a l’Església, anuncia i proclama la llibertat dels fills de Déu; rebutja tots els esclavatges que es deriven en última instància del pecat; respecta la dignitat de la consciència i la seva lliure decisió; adverteix que tot talent humà ha de fructificar al servei de Déu i en bé de la humanitat. La missió que Crist va confiar a la seva Església no és d’ordre polític, ni l’Església, com deia Benet XVI, s’ha de convertir en un "subjecte polític". La finalitat que li va assignar és d’ordre religiós.
L’Església reconeix, a més, tot allò que hi ha de bo en l’actual dinamisme social, sobretot l’evolució cap a la unitat i la integració a nivells zonals o continentals, en el procés d’una sana socialització civil i econòmica. L’Església aporta a la societat moltes energies i molts serveis, sobretot a través del compliment dels deures temporals dels cristians. Els cristians laics no es poden evadir de les tasques temporals, emparant-se en la ciutat futura. Els ensenyaments del Concili Vaticà II són ben clars en aquest sentit, de manera especial en la constitució "Gaudium et Spes" sobre l’Església i el món d’avui.
Per dir-ho amb les mateixes paraules de l’Evangeli, allò que els cristians podem aportar a la societat d’avui és ser sal i llum i ferment dins la massa del món. Respectant l’autonomia de l’ordre temporal, l’Església està cridada a ser signe de la transcendència de Déu i de la transcendència de la persona. També està cridada a aportar uns principis morals fonamentals, en especial en allò que fa referència al respecte a la persona i a la vida humana. Allò que l’Església ha d’aportar a la societat és l’inici, ja en aquest món, dels béns del Regne de Déu, que són sobretot la justícia, l’amor i la pau. Tot el bé que el Poble de Déu pot aportar a la família humana, en el temps del seu pelegrinatge en la terra, deriva del fet que l’Església és el "sagrament universal de la salvació de Jesucrist, que manifesta i alhora realitza el misteri de l’amor de Déu a l’home".
Allò que els cristians podem aportar a la nostra societat es resumeix en el Crist, que és l’objectiu final de la història humana, punt de convergència cap al que s’orienten els desitjos de la història, el centre de la humanitat i la plenitud de les seves aspiracions. Amb el sentit d’aquest temps d’Advent us convido, doncs, a obrir el cor a Crist, que ve per alliberar-nos.
* L’autor és bisbe de Terrassa