L’assetjament escolar preocupa a les famílies de joves escolaritzats i també als i les professionals que treballen amb nois i noies en edats primerenques, ja que repercuteix en l’estabilitat emocional de les persones que el pateixen, afectant la seva trajectòria educativa i la seva vida fins a límits i conseqüències que poden arribar a ser molt greus i permanents. Els centres educatius i els agents socials que hi treballen destinen, cada cop més, recursos per tal de prevenir el fenomen, detectar-lo i actuar per millorar la convivència de la comunitat educativa.
Moltes són les dades que apareixen quan parlem d’assetjament escolar: l’Informe Cisneros X, sobre violència i assetjament escolar a Espanya, denuncia que un 22,6% dels escolars catalans (24,3% a l’Estat) són víctimes d’algun tipus de maltractament per part dels seus companys. Aquesta dada ha desencadenat de manera immediata el rebuig del departament d’Educació i del Ministerio. Segons la conselleria, l’assetjament a Catalunya se situa al voltant d’un 3%. Nens entre 8 i 17 anys són els màxims protagonistes d’aquesta situació que no sabem si és nova (sempre hi ha hagut enfrontaments entre criatures) però en tot cas és preocupant.
Queda clar que qualsevol sotmetiment d’un jove envers un altre cal saber identificar-lo, tractar-lo i eradicar-lo però cal diferenciar un episodi d’aquestes característiques respecte de les històriques situacions d’irracionalitat juvenil, de confrontació histriònica per tal de consolidar personalitats i diferències entre persones. Els joves sempre s’han "barallat" per marcar territori. Els que ja tenim una edat també ho vàrem viure, però cal saber diagnosticar quan allò esdevé un incident sense cap més recorregut o es manifesta com una tendència sistemàtica de desconsideració personal. Vull dir que enfrontaments entre joves per una parella, una paraula perduda, una enveja feridora en el decurs de la història del món educatiu han estat habituals en aquesta franja d’edat. Paraules grolleres, adjectius virulents i alguna sacsejada acompanyada d’alguna rascada han estat sempre "acceptades" com aquelles escaramusses pròpies de l’edat infantil i adolescent; mai abans vàrem etiquetar tot això com a assetjament escolar, perquè no ho era.
Ara però és cert que la major informació que reben els nostres vailets, sumada a la banalització dels valors com el respecte, la solidaritat, la paciència, la serenitat, la comprensió i l’harmonia, ha fet que la nostra canalla estigui més disposada a fer passes endavant que, de vegades, poden traspassar línies d’acceptació social; és aquí quan el món dels adults (famílies, escola i administració) han de trobar la manera de coaccionar-los amb les seves actituds equivocades.
Cal fer una extraordinària feina a les famílies per educar en la direcció del no conflicte i el respecte envers els altres acceptant però que alguna vegada l’excés d’hormones pugui arribar a ser un pèl matusser i transgressor. Etiquetar alguns comportaments d’assetjament escolar és precipitat i no cal demanar al centre docent una aplicació del protocol pensat per a situacions de sistemàtica colpidora vers un alumne davant de situacions puntuals i sense més transcendència que l’estrictament proporcional a l’ebullició pròpia de la sang juvenil.
No tot és assetjament escolar i els professionals de les escoles i instituts, així com les famílies, han de ser valents a l’hora de denunciar i treballar situacions identificades com a tal, però també hauran de saber diferenciar aquells episodis que formin part de la consolidació de l’autoestima i identitat de cada persona acceptant algunes situacions frustrants, no perilloses i altament educatives.
Una discussió entre joves pot arribar a ser una gran eina de creixement tot i que d’entrada pugui semblar el contrari.
* L’autor és coach advance life
