És el que li ha passat a Fernando Nuno Lafuente, jugador de futbol sense equip, però no sense vida, afortunadament per a ell. Aquest futbolista jugava al Ballybrack FC de la lliga irlandesa fins que li van rescindir el contracte fa uns mesos. Fins aquí res d’extraordinari. El que és singular del seu cas és que un empleat del Ballybrack va decidir inventar-se que Nuno havia mort en un accident de moto per fer-ho servir com a excusa perquè el seu equip no hagués d’anar a jugar un partit de lliga que no els venia bé de jugar. Fernando Nuno se’n va assabentar a temps per avisar la seva família que no patissin, que es trobava perfectament bé de salut, però no va poder evitar que els jugadors de la lliga en què jugava fins fa poc guardessin un minut de silenci en la seva memòria i els capitans dels equips lluïssin un braçalet negre en els seus partits. El Ballybrack ha acomiadat l’empleat graciós i ha demanat disculpes a tothom, però el mal ja estava fet.
El cas de Fernando Nuno m’ha fet venir a la memòria el de Christopher Hitchens, l’excel·lent assagista i polemista anglès que va decidir-se a escriure les seves memòries després de veure que, en una mostra a la National Portrait Gallery anomenada "Martin Amis i els seus amics", hi havia una fotografia amb un peu de foto esgarrifós per a ell: "Martin era director literari del New Statesman, on treballava amb el difunt Christopher Hitchens". No és l’únic escriptor a qui ha passat, es diu que Mark Twain, quan va llegir la seva necrologia en un diari, va declarar sense perdre la seva proverbial flegma que la notícia era clarament una exageració. Diu la llegenda que Alfred Nobel va decidir donar fons per a la creació d’un premi per la pau després de llegir en un diari el tractament de "mercader de la mort" amb què el definia un article que informava de la seva falsa mort. Jo mateix vaig escriure fa una pila d’anys en aquestes pàgines un article laudatori a un terrassenc, donant-lo per mort, en confondre’l amb un seu homònim. Encara ara me n’avergonyeixo quan hi penso!
Tots hem pensat alguna vegada com seria el nostre funeral, fins i tot hi ha gent que deixa escrites disposicions minucioses perquè hi siguin complertes, però d’aquí a observar-les "en viu i en directe" hi ha un tros que deu fer molt poca gràcia. Deia Lucreci, com recorda Hitchens en el seu llibre, que, posat que un cop morts no sabrem que ho estem, no cal témer la mort. Però la cosa canvia, suposo, si la situació ens agafa bo i vius! Fins i tot hi deu haver gent que, ficats en aquest cas, deuen sentir una profunda decepció cap als amics i coneguts perquè no han reaccionat com ells esperaven i d’altres que es deuen haver d’empassar el fàstic de veure com els enemics de tota la vida passen al nombrós rengle dels llagoters post-mortem.
Però més enllà de la situació desagradable que va haver de viure el pobre Fernando Nuno diumenge passat, aquest episodi ens ha de fer pensar sobre com estem d’indefensos davant les falses notícies, com ens les empassem sense cap mena d’esperit crític. Tothom, la lliga irlandesa, el seu propi club, va donar per certa la notícia sense molestar-se a comprovar-la. Ningú es va prendre la molèstia de trucar a la família per donar el condol, ningú no va trucar a cap amic ni cap conegut per interessar-se de com havia estat l’accident o si podia fer alguna cosa pels seus pares o la seva dona perquè, si ho haguessin fet, la trufa s’hauria descobert a temps de no fer el ridícul. Fins i tot van difondre que el seu taüt estava viatjant cap a Espanya! Clar, era més fàcil organitzar un sentit minut de silenci i enllestir-ho guarnint-se amb braçalets negres…
