En Carles Garulo i Ena és un salesià de 76 anys, nascut a Loarre, província d’Osca. El vaig tenir de mestre fa gairebé seixanta anys. Ja llavors intuïa que era un fora de sèrie. No tan sols en la vessant docent sinó també en la musical, com a compositor. Amb el pas dels anys, estic convençut que és un crac, en majúscules. Tal com sona, havent-se consagrat en un altre entorn tan difícil com és la poesia. Fou nomenat director d’edicions de l’editorial Edebé (1972) i residí (entre 1991 i 2010) a Roma, com a coordinador mundial de l’orde pel que fa a mitjans de comunicació i universitats. Tan profunda fou la seva tasca que li atorgaren el títol de Doctor Honoris Causa per la universitat de Brasília (novembre de 2010). Poca broma!
Vaig tenir oportunitat, fa uns vuit dies, d’assistir -al col·legi salesià del carrer de Rocafort, a Barcelona- a la presentació del seu darrer llibre. Es titula “En el cuerpo del alma/Sinfonía en poemas”. Entre els ponents de l’acte, destaca sobretot la presència de la catedràtica de literatura del Siglo de Oro-UB Rosa Navarro Durán, membre del jurat de les lletres del Premi Princesa d’Astúries i del Cervantes, que en destacà els seus profunds valors i mèrits. L’obra neix arran d’una mena de “provocació”: la visió improvisada d’una destrucció. En Carles ha patit un parell d’ictus. De la paràlisi de part del cos brolla una força interior capaç de fer front al desànim i la depressió. Mai no tirarà la tovallola.
Convido tothom a endinsar-se (a internet) cercant textos de la seva producció: http://www.intratext.com/carlosgarulo/… No en sortirà decebut. Per aquest camí ningú no pot resoldre tots els enigmes i problemes existencials. Ell mateix diu literalment el següent: “Pero se habrá iniciado el balbuceo / de la sabiduría y tocado / con las yemas heridas en la búsqueda / el cuerpo mismísimo del alma”. I afegeix ” quisiera yo aprender / a vivir los momentos / aquellos cuando dicen / que ya no es vivir / lo que se está viviendo. / La victoria es sublime / por aquella sutil / y amarga incongruencia /de sus punzantes lanzas”.
Sóc del parer que, a la societat actual, fan falta moltes persones com en Carles. Mentrestant, ell sap que té tot el meu suport i, alhora, la meva congratulació amb la fondària d’una obra que no té preu.
