Què volen que els digui, després d’una setmana marcada per les trifulgues de Rufián i Borrell, per l’enèsim embolic de la justícia, per l’intent de tornar a unes quantes pantalles anteriors amb l’opció presidencial de Puigdemont, per la processó en bus de Ciutadans contra l’indult en un dels errors i dels excessos més grans en què podien caure, després de tot això i més, l’entrevista de Laura Hernández a l’alcalde Alfredo Vega de dissabte passat en aquestes pàgines era reconfortant.
La solidesa de Vega consisteix a presentar aquest tarannà respectuós i reflexiu que el defineix. Coneix la complexitat i no la frivolitza. No esvera el galliner amb inconsistències cròniques. L’entrevista és un exercici de ponderació quan parla de la ciutat i quan fa referència a la situació del país. I, encara que per als hiperventilats de tots cantons no farà mai prou a favor o en contra del procés i dels presos, la seva posició en aquest camp és institucionalment balancejada i personalment plena de seny. Anar a veure Rull sense càmeres. Ja ho diu tot. Algú altre ho hagués anunciat per Facebook quinze dies abans, ho hagués retransmès en directe per Instagram i hauria fet tweets fins a Nadal. En aquest escenari, Vega guanya consistència només per evitar caure en la histèria i a transmetre una certa perspectiva de les coses.
A mesura que s’acostin les eleccions municipals serà interessant veure si algú més pot i vol mantenir les formes a Terrassa. El PP haurà de trobar un cap de cartell sòlid i no diluir-se davant opcions més extremes tipus Vox. Ciutadans haurà de combinar les seves posicions anticatalanistes amb algun discurs sobre la ciutat més experimentat que fa quatre anys. Miquel Sàmper, del PDeCAT, haurà de mirar de reüll si es presenta algú de l’ANC i haurà de reelaborar el seu discurs. Sàmper ha hagut de fer massa voltes aquest mandat. Xavier Matilla haurà de confirmar si és l’alternativa d’esquerres i si poder-se centrar més en Terrassa li dóna resultats suficients. Matilla és molt millor reposat que esverat. Isaac Albert, d’ERC, si es torna a presentar, haurà de fer com si no estigués cansat i posar-hi professionalitat. I si deixa pas hauran de veure si posen de cap de llista algun aspirant a ser el Rufián versió local o algú que sembli voler governar la ciutat. I Ballart el millor que pot fer és just el que ha anunciat, treballar per presentar un projecte per Terrassa. Si la seva campanya és entorn d’ell mateix, si tot són polèmiques sobre la seva persona, no li auguro una gran contribució a la ciutat. Els de la CUP faran de CUP, sens dubte. I veurem si algú més s’apunta a la festa. Tots estaran contra Vega, és normal. I Vega haurà de posar en valor l’alcaldia, Pedro Sánchez i treure tot el ferro socialista local per aspirar a fer un bon resultat.
Podem tenir un Ajuntament tan políticament esmicolat que fa por. El minifundisme polític està renyit amb les decisions valentes i amb visions potents del futur de la ciutat. El minifundisme per contra afavoreix la fanfàrria de l’ocurrència. Les aliances seran d’una filigrana que serà impossible no fer pactes molt forçats.
Terrassa està quedant molt enrere en termes econòmics. No ens queden pràcticament empreses de referència. El campus de la UPC té dimensió, però el necessitaríem amb molt més lideratge. L’únic que tiba fort és Leitat. L’àmbit de salut és potent però està invertebrat. Mentre, la ciutat es desequilibra socialment. La pobresa que expulsa la gentrificació de Barcelona va a ciutats com Terrassa en un fenomen que la descompensa. En el proper mandat la ciutat necessita un veritable revulsiu estratègic. Fa 25 anys que no tenim un revulsiu de gran calat. Res a veure amb el temps de Royes amb punts i a part com van ser el soterrament de la Renfe, el projecte universitari o el parc de Vallparadís. Terrassa ha de tornar a ser atractiva per als ciutadans i per a grans empreses, universitats o projectes que la vertebrin amb ulls del segle XXI. Ha de ser molt més sostenible. Ha de respectar la natura i saber resoldre amb intel·ligència la façana nord en un Quart Cinturó que no pot continuar essent la vergonya perenne. Ha de pensar en la nova logística. La ciutat ha de vetllar per la igualtat creant riquesa i no només creant impostos. S’ha de recuperar la col·laboració público-privada, de veritat. La ciutat necessita persones compromeses i amb sentit emprenedor. L’estratègia no són només idees, és la suma d’idees i de persones compromeses. Tot el que puguem fer per contribuir a generar un debat enraonat sobre la ciutat en els propers mesos hauria de ser molt benvingut. Tant de bo hi hagi relats nous, mirades innovadores, compromisos solvents. No tenim motius per ser massa optimistes. Però la serenor de l’entrevista de Vega assenyala un bon camí. Necessitem un debat reposat. Parlar de Terrassa. No podem perdre més passades.
