A cada una de les nostres ciutats i pobles, la gent treballa o estudia fora del terme en una proporció que està a l’entorn de la meitat de la població. El nostre municipi real, com a mínim, en són dos. Llavors, la meitat dels regidors de cada Ajuntament hauria de dedicar-se als afers exteriors, perquè la ciutadania que es mou té problemes comuns, dels quals ningú no s’ocupa.
Els grans camps erms de la gestió municipal són: el transport públic intermunicipal, l’habitatge públic, la millora de polígons, la formació professional, la protecció del medi rural… Cap d’aquests camps de proximitat, essencialment locals, no és governat per ningú. Perquè són complexos, extensos i alhora compartits.
Minifundisme administratiu
Al mateix temps que hi ha afers locals que no porta ningú, disposem de moltes administracions locals: consells comarcals, consorcis, mancomunitats…, en una geometria caòtica, resultat de moltes iniciatives positives, les quals, però, no formen un govern del territori. Al Vallès hi ha més de 27 organismes d’aquest tipus i els caldria associar-los, per fer més i millor. Amb simplificació administrativa i més rigor.
La cooperació com a norma
L’alternativa no seria crear un nou organisme potent i jeràrquic per sobre dels ajuntaments, com un altre nivell d’administració, un nou poder. No. La solució és estendre i ordenar la cooperació municipal, a partir dels ajuntaments, la qual, per suma, però sota un sostre comú, exerciria aquesta col·laboració intermunicipal continuada. Una cooperació amb visió de reforçament del municipalisme, no d’escamotejar-lo.
Aquesta cooperació podria ser flexible, a partir de sumar els municipis interessats en cada projecte, o sigui no caldria que fos igual per a tothom. Aquesta cooperació seria respectuosa amb els municipis, ja que tots hi tindrien vot, almenys un per municipi, però els grans en menor proporció, de forma que la suma dels petits guanyaria els municipis grans. Està assajat, no és cap invent.
Flexibilitat i diferents escales de treball
Hi hauria diverses taules de treball, però en proximitat les unes a les altres, de forma similar a com tot Ajuntament s’acaba organitzant en diverses comissions, tot i essent un de sol. No seria més complex que un Ajuntament, però tampoc menys integrat. Aquestes taules podrien ser-ho per a àmbits reduïts: una conca o un eix urbà… Aquesta és la proposta de fer una Àrea Vallès, o de sumar el treball dels dos consells comarcals en allò que calgui. Més simple i respectuós del que pot semblar. Però, amb tot, cal amb una major integració que superi la dispersió actual, la qual deixa grans buits sense cap govern.
El debat de la cooperació municipal i la seva demanda que exercim des de la societat (a FEMvallès amb empresaris, sindicats, col·legis professionals, entitats de tot tipus…) ha topat fins ara, i hi portem anys, amb les resistències del món polític. Potser no ens hem explicat prou bé, però aquesta distància és un gran dèficit. Perquè els nostres representants locals no aspiren al govern dels grans temes que no porta ningú? Els demanem que facin aquest salt.
A Barcelona sí, però al Vallès no
En temes de país no té cap sentit que l’entorn barceloní, arribant fins a mig Vallès Occidental, assoleixi una creixent integració, mentre que la resta regional queda dispersa en condicions de perifèria. És negatiu per al Vallès i per al conjunt del país que la vall manufacturera no disposi de condicions sistemàtiques de cooperació. No s’hi valen la resistència al diàleg i les dificultats polítiques de tractar el problema en la seva dimensió veritable. No aspirem a la integració de l’àmbit barceloní, però almenys sí a un grau mínim d’unitat de treball.
Aquesta situació engendra uns ajuntaments massa reclosos dins el seu terme municipal. Alcaldies petites, per a un país minvant, quan ens caldrien amples i cooperadores.
