A casa sóc l’encarregat de fer la maionesa. He de reconèixer que em costava una mica aconseguir que sortís lligada i presentable tot i seguir el mètode que coneixia "de sempre". Al final, però, me’n sortia satisfactòriament. Un dia, mentre em preguntava per què em costava tant, em va venir al cap un pensament atribuït a l’Einstein: "Si sempre fas les coses de la mateixa manera sempre obtindràs els mateixos resultats". Clar, lògic!, vaig dir-me i vaig decidir provar un altre mètode, una manera diferent a la "de sempre". El resultat va ser espectacular: en pocs segons vaig tenir la maionesa lligada. El nou mètode no m’ha fallat mai.
Per què ens costa tant canviar? Per què ens aferrem a les nostres maneres de fer com si fossin les úniques? Per què, a vegades, ni tan sols pensem a millorar allò après? Per què tendim a considerar equivocades altres maneres de procedir?
Un altre exemple: quan vaig començar a usar el sistema de navegació GPS en el cotxe no li feia cas si em feia anar a llocs ben coneguts per carrers i carreteres diferents als que jo coneixia "de sempre". Al final vaig haver de rendir-me a l’evidència: el GPS en sabia més que jo. D’una forma inconscient volia que el dispositiu confirmés allò que jo sabia.
Això són exemples de coses materials. Però és extensible a moltes altres facetes de la vida. Tenim hàbits que no volem canviar, o no sabem com fer-ho, o que potser ni tan sols creiem convenient fer-ho; criteris de pensament que ens semblen inalterables; prejudicis sobre molts aspectes de la vida que creiem tan bons que ni ens atrevim a replantejar; creences i criteris morals que ens fa por només de pensar a qüestionar-los i, el que és pitjor, judicis sobre persones que fan que les tinguem etiquetades d’una vegada per sempre.
¿Per què, tan sovint, tenim una xarxa neuronal tan encarcarada que ens treu flexibilitat per canviar? ¿És un problema de voluntat o una rigidesa mental que ens ve amb l’edat? ¿És per això que es recomana, sobretot a la gent gran, que faci sudokus, estudiï idiomes, jugui als escacs..?
Tots sabem per experiència que, sovint, quan hem fet algun canvi en les rutines habituals, hem sentit una certa satisfacció que ens fa sentir més vius i rejovenits. El canvi comporta un al·licient nou a la nostra vida.
Per què convé no agafar-se a allò tan sabut "de sempre"? Doncs per continuar vius, per millorar, per descobrir que els canvis encertats són estímuls per seguir endavant i no quedar atrapats ni anquilosats pel pes de les tradicions si aquestes no són bones.
De la mateixa manera que el perfil d’una muntanya canvia si l’observem des de diferents llocs -i la muntanya continua sent la mateixa- també veurem els esdeveniments de la vida amb noves perspectives si les analitzem des de diferents angles i, així, totes elles ens ajuden a tenir una visió més global de la realitat.
I encara podríem dir que les maneres de fer donen resposta a preguntes -potser no conscientment formulades- sobre la manera d’entendre i viure la vida. I si les preguntes no són les adequades? En el fons, potser caldrà replantejar-se quin sentit volem donar a la vida -o descobrir quin sentit té- i aleshores els canvis vindran en conseqüència.
Ara bé, no siguem tan ingenus de pensar que tots els canvis i les novetats són bons. Un bon criteri ens ho dirà. Ni, contràriament, hem de fer cas de la sentència que diu: "Mudar costumbre es muerte". Ni una cosa ni l’altra. El que no pot faltar mai és tenir suficient lucidesa per distingir què cal canviar i què no.
Gràcies, Einstein.
* L’autor és de l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
