M’havia pres unes vacances i, com passa en aquests casos, no trobava el moment de tornar. Ha estat el generós oferiment de compartir aquest espai amb el Xavier Marcet el que m’ha fet decidir. A partir d’aquesta setmana, doncs, ens anirem alternant amb el Xavier amb el compromís per part meva de mirar de no desmerèixer massa la brillantor dels seus articles. He trigat a tornar, també, perquè no em venia de gust parlar del que sembla que només es podia parlar en aquests últims temps. El Xavier Marcet sí que ho ha fet, des d’aquestes mateixes pàgines, amb valentia i contra-corrent, i no era gens fàcil. Algun dia haurem d’analitzar quin poder de suggestió es va congriar perquè gent que considero intel·ligent, culta i amb sentit comú no només s’empassés unes guatlles de l’alçada d’un campanar sinó que s’ofengués si algú, tímidament, li gosava portar la contrària. Però, és clar, també hi ha gent intel·ligent, culta i amb sentit comú que creu en els miracles, en l’homeopatia i en les ofertes bancàries… ¿Per què ens hauria d’estranyar, doncs, que algú es cregués que Israel estava disposat a fer-nos de banca mentre no tinguéssim recursos propis – es veu que hi havia un exconseller, molt connectat amb el món judeoamericà, que ja ho tenia tot lligat-; o que es cregués que la Merkel estava pràcticament entregada a la nostra causa; o que Europa obligaria Espanya a asseure’s i negociar? Fins i tot, quan ja es veia que el carro anava pel pedregar, que no hi havia ni estratègia, ni tan sols tàctica, hi havia gent que afirmava, sense deixar lloc al dubte, que hi havia un pla "B" que, de fet, hi havia un munt de gent -deien els noms i tot- treballant entre bambolines perquè això sortís bé. Ara, des del meu punt de vista, el més extraordinari de tot va ser que quan tot això va fer la fi del cagaelàstics -perquè podem estar d’acord, oi?, que signar la declaració d’independència, tancar el despatx i anar-se’n feliçment a veure castells a Girona s’acosta bastant al que seria una definició canònica de "fer la fi del cagaelàstics"- es va voler justificar dient que si s’hagués volgut anar més enllà i s’hagués volgut consumar una independència que només es va anunciar l’Estat espanyol hauria actuat amb una violència inusitada. He de reconèixer que aquí el meu desconcert va ser majúscul perquè jo sóc del parer que en un cas així l’Estat espanyol hauria actuat amb una violència "usitada", és a dir, coneguda, és a dir, brutal, com ha actuat al llarg dels segles sempre que s’ha sentit amenaçat. El que és "inusitat" és que gent que es dedica professionalment a la política pogués pensar-se de debò que l’Estat espanyol actuaria d’una altra manera i que hagués muntat tota la seva, diguem-ne, estratègia basant-se en aquesta suposició.
Encara que ha passat temps se’m fa difícil parlar en aquests termes i retreure res a gent que està pagant un preu tan alt per fer el que creia que havia de fer, gent que considero amiga meva, com el Josep Rull i com el Lluís Puig, i amb qui m’uneixen moltíssimes més coses que no pas me’n separen, gent que no hauria hagut de passar ni un dia a la presó ni lluny d’aquells que estimen. L’última imatge que tinc del Josep és al parc de Vallparadís. El vaig veure de lluny, jugant amb els seus fills, el cap de setmana abans que anés a declarar a Madrid i entrés a la presó. Vaig estar a punt d’acostar-m’hi per saludar-lo i desitjar-li sort. No ho vaig fer, conscient, com segur que ja ho era ell, que aquella devia ser una de les últimes ocasions en què podria estar jugant amb els seus fills en molt de temps i que jo no tenia cap dret de robar-li ni mig minut. Aquella imatge em ve al cap cada vegada que parlen d’ell a la televisió o quan llegeixo l’entrevista que li va fer aquest diari.
Molts, en això que es va venir a anomenar "el procés", hi hem perdut moltes coses, il·lusions, innocència, ingenuïtat… però d’altres hi han perdut molt més, com el dret a veure créixer els seus fills i això, per damunt de totes les discrepàncies, mereix tot el meu respecte i la meva solidaritat.
