El judici que s’apropa dels líders polítics del "procés" girarà fonamentalment al voltant d’una gran i sospitosa mentida: l’acusació de rebel·lió -segons la legislació espanyola són "reos de rebelión los que se alzaren violenta i públicamente para… con la finalidad de derrocar a…". L’acusació de la Fiscalía General del Estado, que els demana en total, als nou encausats, fins a 156 anys de presó, es basa en l’existència d’una violència capaç de fer trontollar l’Estat. Per què aquesta acusació de rebel·lió? Quina és la seva intencionalitat? Per què els autoanomenats constitucionalistes parlen permanentment de "golpe de Estado"? Per quina raó pressionen perquè s’apliqui immediatament l’article 155 de la forma més dura i de llarga durada? Què hi ha darrere el teló? La construcció d’una farsa? Què volen aconseguir?
Penso que val la pena fer una breu incursió en el espès i complex camp de la violència. En sortir-ne potser hi veurem una mica més clar. La violència és un fet que és present de moltes i diferents formes a la nostra vida quotidiana. Tothom n’és testimoni directament o indirecta a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. La quantitat de formes de violència -del poder, guerres, actes terroristes, rebel·lions, sedicions, manifestacions violentes, violència de gènere, familiar, laboral, econòmica, política, escolar, sexual, psicològica, lingüística, cultural, religiosa, gratuïta, ciberbullying…- és tan enorme que es fa molt difícil de definir-la. Tot i així, es pot definir en sentit ampli com una força -física o psicològica, visible o amagada- que s’usa per fer mal, és a dir, que fa mal a qui la pateix i que sovint pot causar una resposta també violenta. Totes les diferents formes de violència tenen uns elements comuns: primer, l’ús de la força -no ha de ser necessàriament física-, tots sabem que hi ha violència a les relacions de poder, a les repressions dels grups, a les coercions psicològiques, etcètera; segon, les víctimes -els qui pateixen els danys-, i tercer, la intencionalitat del qui fa ús de la força.
Tota violència és instrumental, és a dir, és una mitjà per aconseguir un fi, que pot ser de dominació -es fa per imposar-se- o bé de rebel·lió -es fa per alliberar-se. Aquesta segona violència reactiva, que sorgeix de la resistència, de la defensa, o com afirma Hannah Arendt ("Sobre la violencia", 1970) per la ràbia i la injustícia davant del sofriment i la misèria que són evitables, és anomenada per Wolfgang Sofsky ("Tratado sobre la violencia", 2006) violència "combativa". Les violències que hem citat fins ara són totes elles visibles, obertes. Tanmateix, hi ha una altra mena de violència que no es percep, que és amagada. És en aquest sentit que el sociòleg francès Pierre Bourdieu ("Intelectuales, política y poder", 2012) i el filòsof eslovè Slavoj Zizek ("Sobre la violencia", 2009) parlen de violència "simbòlica" i de violència "objectiva", respectivament, per referir-se el primer a la introjecció per part del dominat dels esquemes de pensament del dominant, la qual cosa fa invisible la relació de dominació, i el segon, a l’arrel política i econòmica d’aquesta violència que es manifesta en els milions d’éssers humans que pateixen la misèria i que són exclosos del sistema.
No només les imatges de l’1-O i els seus voltants mostren de fet que no hi va haver violència i, per tant, "rebel·lió", sinó també l’anàlisi teòrica del camp de la violència demostra que les manifestacions de desenes de milers de ciutadans no foren violentes. És per això que l’escrit d’acusació canvia el concepte de violència afegint a la llista noves formes tot i considerant arbitràriament que són violència les manifestacions -pacífiques- a favor de la independència, la resistència passiva dels ciutadans davant dels col·legis electorals, la conflictivitat dels líders del "procés" contra l’Estat o la passivitat i inacció dels Mossos d’Esquadra. Canviar el significat de les paraules per intentar canviar el fets reals és un gravíssim error, a més d’una gran mentida.
* L’autor és filòsof
