Assumeixo el risc de triar un tema tan controvertit. Ho faig per raons personals i inescrutables, que prefereixo reservar-me. Sé que altres dies puc agradar més o menys. Avui, sens dubte, em plouran més batusses que cap altra cosa. Malgrat tot, no m’importa gens, però. Si alguna cosa ens diferencia de la resta d’éssers vivents és allò que anomenem consciència. Sabem positivament que la nostra vida té una “data de caducitat”. A partir d’ací, entenc com a respectable que les religions i els científics lluitin -cadascú des del seu àmbit- per mirar d’assolir el màxim d’adeptes possibles a la pròpia causa. Això sí, em sembla una mena d’autèntica bajanada.
En què consisteix, tanmateix, una vida feliç? Potser abans de fer-nos aquesta interpel·lació caldria saber què entenem per “viure” realment. En aquesta conjuntura, de ben segur que tots faríem per esdevenir immortals. Llavors és el futur el buit que ens impedeix viure. Sobretot perquè ens tenalla la idea de no saber què ens pot passar en el futur.
Evidentment, vull creure que no pas tot és producte de la casualitat. Per altra banda, tampoc no veig com a bo ni convenient pixelar-ho tot d’acord a criteris de raó i ciència. Massa sovint -al llarg de la vida- les grans decisions es prenen des de l’ànima. Tan difícil seria intentar harmonitzar una autèntica simbiosi entre ciència i religió? Dit d’altra manera, es fa imprescindible entre ciència, filosofia i teologia. A la mort, ni témer-la ni buscar-la. Sols, esperar-la. Al cap i a la fi, acompanyar a ben morir la persona que se’n va i acompanyar en el sentiment la família de qui acluca els ulls no deixa d’ésser un binomi si més no curiós. Qualsevol missatge estimulant de les experiències que embolcallen la pèrdua s’ha de contemplar com a vàlid. Certament mai un sol mapa no esgota la contemplació de la realitat. No hi ha ningú que sigui en possessió de la veritat suprema. En un entorn social tan summament neutre, cada cop són més els qui defensen com a prioritària la tesi d’un agnosticisme total i absolut. Fins i tot, s’emparen en el laïcisme de l’Estat, reconegut per la Constitució. Tot i estar en el seu dret, també cal ésser receptiu amb altres tesis d’origen filosòfic, moral o teologal… I atorgant -en tot moment- una alenada positiva a tot aquest misteri tan profund.