Allò tan simple com recomanable resulta cada vegada més difícil i complicat d’exercitar. Ens diuen que hem de caminar i moure el cos per preservar una suposada bona salut. En qualsevol cas a peu, potser amb la bicicleta o amb transport públic s’haurien de fer tota mena de desplaçaments. Som obedients i fem cas dels suggeriments i ens posem en acció, caminem sense parar, per anar d’un lloc a un altre dins i fora de la ciutat. Ben aviat ens adonem que, en realitat, es tracta d’una veritable cursa d’obstacles per tots els entrebancs que dificulten o barren el pas. Tot agafa el caire d’una flagrant/perversa conspiració perquè allò més simple i autèntic no es pugui dur a terme. Ens ataquen per tot arreu. Pel camí rebreu l’assetjament de tota mena d’artilugis -VPM- que circulen sense ordre ni concert. Qui havia d’estar protegit esdevé el més vulnerable. Cal anar amb compte per no prendre mal. Ens caldrà baixar de la vorera un munt de vegades davant una guerra urbana que no disposa de treva ni tampoc d’una clara/contundent normativa. El fet de ser un simple vianant no et dóna dret a quasi bé res. Es demana/aconsella als soferts protagonistes molta cura i atenció car el perill es troba al tombar de la cantonada i mai millor dit. En algun anterior article ja em referia a la inseguretat dels passos de zebra i la manca de respecte dels conductors vers els qui els han de creuar. Hores d’ara potser s’ha convertit en un problema menor davant d’altres incidències que albiren un caos monumental en els propers temps. El vianant esdevé, sens dubte, una mena d’heroi urbà car ha de fer front a tota mena d’obstacles i sorpreses. Alguns agafen un destacat nivell. Si us moveu per Barcelona sabreu dels problemes per desplaçar-se per la zona de plaça de Catalunya o per determinats vestíbuls d’estacions de metro i trens de rodalies. Estem davant d’una veritable ocupació de l’espai per part del top-manta. Es parla de xifres espectaculars respecte al nombre de venedors i als metres quadrats que ocupen amb una extensa gamma de productes fraudulents. Els perills de caure o no poder passar són evidents en molts trams de la ciutat comtal a causa d’aquesta peculiar “invasió” que hom es sorprèn de les dimensions que ha agafat en els darrers temps. Molt de compte a trepitjar la mercaderia! El vianant viu en perill permanent. Ningú sap ni s’explica com s’ha arribat a aquesta deplorable situació. Les declaracions i arguments d’autoritats i venedors il·legals acaben sent un viatge al planeta dels despropòsits. L’anècdota permissiva i la singularitat han donat pas a tota mena de problemes i perills. Ben cert que les autoritats estan desbordades i les solucions són poques i complicades. L’espai públic ha estat manllevat per una irrupció inimaginable de tota mena d’elements i situacions. Com sempre dues opcions: plantar cara o mirar cap un altre costat.
