Al Liceu s’està representant aquests dies "Kàtia Kabànova", estrenada el 1921, de Leos Janácek (1854-1928). Una òpera que retrata la voluntat d’alliberament d’una dona casada amb un marit esclau de la seva mare. La posada en escena té un to expressionista i se centra en el retrat d’una societat obsessionada amb el control sobre les dones, una societat organitzada a partir de la idea de la por i el pecat.
Kàtia Kabànova és una dona que lluita entre el desig i el remordiment atrapada en un món familiar que la condueix a l’autodestrucció. D’alguna manera aquesta òpera és un viatge a l’interior d’una dona en desacord amb el temps en què li ha tocat viure, un món cruel amb la llibertat femenina.
Com en moltes òperes del segle XIX, la peça reflecteix un món d’homes que lluiten per mantenir el poder i el control sobre la vida. En aquest viatge interior al món d’una dona la música és apassionada i romàntica amb un fort impacte sensorial en les veus del repartiment. El compositor txec en la seva sisena òpera introdueix moments d’un profund lirisme enmig d’una acció de pel·lícula de terror pròpia de Fritz Lang o Wilhelm Murnau.
Es necessiten uns cantants amb una forta dosi d’actors. De fet la soprano nord-americana Patricia Racette a més de cantant té una forta presència com a actriu. Aclamada per la seva feina en òperes com "Madame Butterfly", "Tosca" o "Peter Grimes", la soprano Patricia Racette mostra sempre els seus dots per a la interpretació. Es tracta d’una cantant amb una doble vessant de gran diva de la lírica i alhora d’extraordinària cantant de cabaret i actriu.
La direcció d’escena correspon a David Alden, que focalitza l’acció en aquesta ombra que persegueix sempre la protagonista, que com en la majoria de les òperes porta la protagonista o a la bogeria o al suïcidi. El director d’escena nord-americà compta amb una encertada escenografia de Charles Edwards i una il·luminació d’Adam Silverman, dos punts importantíssims per entendre l’estètica que ens estan mostrant.
La direcció musical de Josep Pons aborda de manera directa aquest sentit narratiu de la història on la música sembla baixar al costat de les ombres més sinistres de l’ànima humana: enveja, repressió, control, foscor i immobilisme. Una música que t’atrapa sota la batuta del mestre Josep Pons que sap treure tot el partit als moments dramàtics. Especialment les intervencions de la sogra, Marfa Kabànova, interpretada per una gran Rosie Aldridge, que li dóna aquest to fosc i sever que el personatge requereix. Estem en una societat on la dona era poc menys que una esclava del marit i de la sogra. El marit, Tikhon Kabànova, interpretat per Francisco Vas, és un home sense voluntat a mercè de la seva mare. En escena trobem el costat més pessimista de la vida generat per una vida sense expectatives de felicitat, on l’únic raig d’esperança ve del passat i no del futur. La cara oculta de les dones en els matrimonis opressius, l’alienació mental, l’aïllament del món i de la societat perquè estan mal vistes la vida social, la vergonya del desig de viure i experimentar plaer. "Kàtia Kabànova" és el més semblant a un blues lent i tortuós que arrossega l’espectador cap als abismes del pitjor de les societats tancades, patriarcals i repressores.
