Fa de mal recordar però, avui, s’acompleixen tres anys de l’atemptat parisenc a la sala de festes Bataclan. Arran d’aquesta barbàrie, un ciutadà espanyol (Ramón González) que va sobreviure a l’horror acaba d’estrenar-se com a escriptor. Ens vol explicar en un llibre que ha titulat “Pau, amor i Death metal” la seva vivència dels fets.
La sala era com un teatre amb aire xinès al cor de París. A tres quarts de deu del vespre, quatre homes armats amb fusells Kalashnikov van irrompre brutalment a dins. Una escena esgarrifosa que durà gairebé dues hores i quaranta minuts va fer callar els acords del rock californià d’Eagles of Death Metal. I -el més fort- produí l’aniquilament i la massacre de noranta persones que eren allí, prenent una copa mentre gaudien agradablement de la música. Aquest noi que ho narra tenia 31 anys i era enginyer químic. Com a tal, treballava a la capital francesa (en una consultoria informàtica). Va rebre un impacte brutal, acompanyat de la seva promesa i dos amics més. De resultes d’allò, caigué en una profunda depressió que l’abocava a canvis d’ànim constants. Tenia malsons, no podia retornar al treball. Defugia anar a llocs públics farcits de gent. Amb l’ajut d’una psicòloga, es va anar refent. Sembla ésser que fou ella qui li va suggerir transcriure -en alguna mena d’escrit- tot allò que li passés pel cap. I justament aquest -i no cap altre- esdevingué l’esbós de l’obra que acaba de presentar.
Explica com es va ajeure ràpidament al terra, intentant salvar la vida de la seva xicota i la del parell d’amics. Fou en aquells moments que arribà a copsar plenament el sentit de la vida, des d’una perspectiva diferent. Sense temps per poder pensar en gaire cosa més.
El que sí que el trastoca i revolta és recordar algun twit d’un escriptor ja consagrat (com Arturo Pérez Reverte). Arribar a dir que “és força interessant el desig de viure de l’ésser humà€ Però que tal vegada els centenars de persones que eren a la discoteca s’haurien d’haver abalançat sobre els terroristes” l’encén i s’enrabia. En qualsevol cas, escriure asserena l’esperit. En el meu cas, sense tenir jo cap experiència traumàtica com la seva, ho certifico.
