Antropològicament queda força clar que una de les coses que han diferenciat l’espècie humana d’altres col·lectius animals ha estat l’evolució en les tècniques/estratègies/habilitats per a la comunicació. Els homes i les dones hem anat sofisticant la manera com ens hem relacionat i hem estat capaços fins i tot de desenvolupar autopistes de contacte via aparells tecnològics que ens apropen tot i estar a milers de quilòmetres. És cert que ara moltes coses es solucionen (o s’emboliquen) via correu electrònic, Whatsapp, Instagram… però també és cert que la veritable comunicació, la de la proximitat, la d’estrènyer-nos les mans, fer-nos un petó o una abraçada, la de mirar-nos als ulls quan diem les coses, ha agafat una tendència a la baixa.
Les reunions proveïdors-clients han disminuït, les trobades d’amics per petar la xerrada s’han convertit en esdeveniments especials per no ser habituals, les negociacions entre grans empreses al voltant d’un bon àpat han quedat, en molts casos, sotmeses a la xarxa d’Skype i fins i tot les parelles solucionem els problemes domèstics amb llargues converses d’smartphone.
No seré jo qui anirà en contra de la tecnologia, que com tot a la vida ens ha portat molts avantatges però també algun inconvenient, alguna pèrdua. Però entenc que les dues coses han de conviure harmònicament per tal de poder preservar els fonaments en què s’ha basat el nostre projecte: relacions socials.
Tenim el privilegi de poder dir les coses d’una manera apassionada, directa, excitada, viscuda, entregada, convençuda, emocionada. Podem fer-ho en veu baixa, acaronant una mà o una galta o fent una forta abraçada amb un xiscle d’alegria o un bon cop de veu.
Som capaços d’enamorar persones amb sons i mots carnosos, propers, xiuxiuejant a l’orella d’una xicota o d’un xicot els nostres sentiments i debilitats. Podem aixecar-nos davant de molta gent per defensar amb to ferm i robust una idea, un valor, un argument que ens interessa i ens agrada.
La comunicació ens obre portes a la feina, ens permet viatjar per tot el món per tal de submergir-nos en d’altres cultures, en d’altres maneres de fer. Comunicar-nos ens fa créixer perquè ens atorga la possibilitat de créixer valorant les opinions dels altres, respectant-les i fent canvis, o no, de la nostra posició, del nostre comportament. No hem estat concebuts per viure singularment, la humanitat queda directament vinculada a la relació dels individus que la configuren. Les persones humanes necessiten comunicar-se per sentir-se partícips de la nostra espècie.
Crec en la necessitat d’adaptar-nos a l’era tecnològica que ens ha tocat viure però encara crec amb més convicció que hem de seguir potenciant la comunicació presencial, en directe, la que implica poder ser partícip de les situacions que la transpiració de la pell i la segregació de les hormones aporten. Reaccions pròpies de l’ésser humà, reaccions que tenen a veure amb la sorpresa, la il·lusió, l’enuig, l’amor, la compassió, l’ansietat, la indignació, l’enyorança, la inquietud, l’entusiasme, la seguretat, l’enveja, la serenitat, la solidaritat i l’esperança. Totes elles emocions que cal viure-les des de les entranyes, des de la veritable sensació de poder-les compartir físicament amb aquells que vull compartir-les, aquest és doncs el veritable tresor de la nostra espècie: l’art de comunicar-nos en proximitat.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
