Aquest mes d’octubre passat vaig participar en l’Encontre del Grup Europeu de Cursets de Cristiandat a Kremsmünster (Àustria). Vaig tenir ocasió de compartir uns dies de treball amb dirigents de diversos països: Espanya, Alemanya, Itàlia, Ucraïna, Àustria, Portugal, Irlanda, Holanda, Txèquia, Croàcia, etcètera. Formàvem un mosaic humà i eclesial prou interessant per la seva varietat i complementarietat. Vaig poder constatar la vitalitat de l’Església en els països de l’Europa de l’Est, on els joves viuen la fe amb gran naturalitat enmig dels seus ambients. Vaig experimentar el goig de sentir-me part d’aquesta gran família, estesa per tants llocs, amb persones i realitats tan diverses, però unides per una mateixa fe i que viuen el mateix mandat missioner de Jesús, que ressona ara i aquí, i que procurem portar a la pràctica com a Església diocesana.
Un any més celebrem la Jornada de Germanor, recordant que l’Església és una gran família i que tots tenim una missió per acomplir al servei de la comunitat eclesial i del món. Ara bé, en el moment present, ¿com dur a terme aquesta missió, què podem fer, què podem dir? ¿No fóra millor estar callats i predicar amb l’exemple? Penso que s’ha de predicar amb l’exemple eficaç i la paraula oportuna, distingint els temps i els llocs, però tenint presents alguns elements que perduren i apunten a allò que és essencial. Per exemple, com més individualista es torni la societat, com més atrapada estigui pel consumisme o per les xarxes socials, hi haurà més necessitat que anunciem el sentit de la transcendència, és a dir, que l’home és capaç de viure l’encontre amb Déu i amb els altres.
Hem d’ensenyar a viure la relació amb Déu, a pregar, a recordar la veritat més profunda de l’ésser humà: que Déu l’ha creat i el manté en l’existència. És aquest el primer do rebut, des del primer moment l’home està cridat a la unió amb Déu, al diàleg amb Déu. Sense aquest diàleg que és la pregària, difícilment podem arribar a descobrir la veritat sobre nosaltres mateixos. Només trobem la identitat profunda des de l’encontre amb Déu. Només arribarem a la realització plena des de la vivència d’aquesta comunió de vida amb Ell. Per això és molt important que ajudem a viure una espiritualitat que integri tota la realitat humana des de la fe: la família i el treball, la formació i el compromís, el temps lliure i la diversió.
D’altra banda, en aquest moment històric de canvis ràpids i profunds i d’un relativisme creixent, hem de respondre a un desafiament cultural continuat i això requereix una sòlida formació. Forma part de la missió de l’Església transmetre principis i valors als infants i als joves per ajudar cada persona a créixer i a madurar, i també per col·laborar en la construcció del bé comú; cal preparar les persones i la societat amb els valors ètics que propicien la construcció d’una societat més fraternal i solidària. És necessari preparar les persones perquè siguin competents en els seus àmbits professionals i també perquè arribin a una síntesi entre fe, cultura i vida.
Com a comunitat eclesial també hem de ser especialment sensibles davant el sofriment humà, davant el germà que truca a la nostra porta, davant qualsevol persona que sigui tractada injustament. Aquesta acció caritativa i social no és una simple organització d’ajuda a la persona necessitada. Es tracta de compartir l’experiència de l’amor de Déu que és capaç de generar una nova relació amb els altres. És per això que estimar, compadir-se i ajudar els germans necessitats formen part de l’essència de l’Església, de la seva naturalesa més pregona.
Un any més aquesta jornada de l’Església diocesana ens ajuda a compartir tot aquest treball immens, a sentir-nos formant-ne part, a col·laborar per al seu manteniment i la seva potenciació.
* L’autor és bisbe de Terrassa
