Aquesta setmana s’ha convocat a Madrid una concorreguda trobada d’experts, sota iniciativa del govern, per fer anàlisi, revisió i debat sobre el futur de la professió docent. El títol no és banal: “Educar para el siglo XXI. Desafíos y propuestas sobre la profesión docente”. Sense cap intent de menyspreu val a dir que no és la primera vegada que hom s’adona que cal fer alguna cosa per reivindicar el protagonisme i millora de la qualitat formativa del professorat. Ja és interessant que sovintegin comentaris i bons propòsits sobre una acurada revisió de la seva formació i ofici. El problema és materialitzar i concretar allò que quasi tothom veu, pateix i detecta. Per a aquell professor cremat, oblidat, menyspreat per la direcció i vexat per alguns alumnes – en coneixeu algun?- resulta prou engrescador llegir que ell és el centre i màxim protagonista d’un ofici que és únic per un munt de circumstàncies conegudes o potser no tant. Els podrem recuperar a partir d’ara? Qui sap si alguns docents hauran entrat, aquesta setmana, a classe amb uns altres ànims després de llegir que són l’estrella principal d’una pel·lícula que destil·la una ancestral rutina i mancances en color però també en blanc i negre.
Em sembla molt bé tot això de repensar la professió de docent, la seva avaluació, formació i desplegament d’incentius en funció de la qualitat pedagògica i rendiment demostrats. M’agrada, també, llegir els noms d’alguns intervinents d’aquesta macrotrobada ja que sempre són garantia de rigor i categoria en un món on l’intrusisme no coneix nivells educatius ni espais de debat. Al meu entendre cal anar amb compte amb l’enlluernament d’un discurs després dels molts anys d’ostracisme que ha patit aquest treball. Cada govern porta un debat i una reforma sota el braç. En les darreres dècades n’hem tingut un munt d’exemples. Benvinguda aquesta nova convocatòria però compte amb els reptes i terminis d’execució dels objectius consensuats. Se’ns recorda que el professor és el gran protagonista i mereixedor d’un esforç col·lectiu vers la seva millora i reconeixement. Benvinguda la recordança ni que sigui en detriment de les pissarres que tenen vida pròpia. Però si volem fer algun pas endavant caldrà sincerar-nos amb el passat i amb el present. Les escoles són plenes de gent molt preparada però que són mediocres ensenyants. Gent que embadaleix els companys de claustre en “fascinants” i maratonianes reunions però que són nefastos dins l’aula i no tenen la més mínima empatia ni el mínim somriure amb qui els escolta. Així doncs cal resoldre, potser ja toca, el tema de la vocació i de l’intrusisme. Els considero fonamentals en aquest debat que es presenta ambiciós però que requereix d’autocrítica i humilitat si es vol arribar a bon port. El repte és desfer algunes paradoxes, tan pròximes i potser tan oblidades. La funció diària comença quan es tanca la porta de l’aula i no s’admet que ningú sigui testimoni, crític ni orientador, del que es diu o s’explica. No agraden ni els consells ni els suggeriments. Ara també es proposa un suport dins l’aula com a guiatge i millora de la tasca docent. Algú que observi i digui què funciona i què cal millorar. Algunes reaccions poden ser de “categoria”.
