Hem entrat en un nou model de societat que evoluciona exponencialment i que cada vegada més anirà exigint nous coneixements i habilitats per afrontar altres reptes i exigències. El saber utilitzar tots els recursos mentals i emocionals que tinguem és una bona manera d’afrontar-ho amb l’encert necessari. L’esforç n’és un i molt important. És el millor aliat de la nostra eficàcia intel·lectual.
Deia Conrad Blanch, l’escalador que va assolir el cim de l’Everest, repte difícil, en l’expedició del 1982, que tots tenim un cim personal, però -afirmava- pocs hi arriben perquè pocs s’entrenen prou, pocs s’esforcen prou, pocs tenen aquesta tenacitat i autoexigència per esbrinar i escalar fins al seu cim de capacitats i rendiments possibles.
L’esforç és, alhora, activador d’altres elements que també aporten valor al rendiment de la intel·ligència: l’atenció, la concentració, la curiositat i fins i tot l’experimentació buscant la màxima efectivitat en l’assoliment del que pretenen. I fins i tot pot fer emergir algunes habilitats intel·lectuals que no s’havien activat prou.
Sortosament l’esforç està a l’abast de tothom, no costa diners, ni va lligat a cap altra exigència que no sigui la disciplina i la força de voluntat.
Potser ens podríem plantejar com donar-li tota l’eficàcia possible.
D’entrada sabem que té alguns enemics: la mandra, una baixa autoestima, estar segrestats per l’abús del mòbil. També acusar feblesa emocional: n’hi ha que, quan tenen un fracàs o alguns errors, es frustren, perden autoconfiança, senten impotència i, si és reiterat, llencen la tovallola.
Agafant com a grup de reflexió els nens, el primer que cal fer és estimular la responsabilitat que és la base de l’esforç. Cal treballar-la de ben petits. Es sedimenta en la calidesa afectiva que dóna força a aquest valor.
El que en el meu entendre no acostuma a donar bons resultats és sermonejar-los negativament: "Això no pot ser, t’has d’esforçar més", "ets un gandul", "de seguida et rendeixes". Més aviat esdevé un missatge reductor d’energia i de capacitat de reacció.
Mirem de ser positius i hàbils. Un aspecte cabdal és mentalitzar-los que són capaços d’aconseguir els aprenentatges que els correspon. Sense aquesta convicció és difícil perseverar en l’esforç. Desmitificar els errors o fracassos forma part del procés. Ajudar-los a reflexionar en el perquè i rectificar en altres situacions semblants. Un altre camp d’acció és el joc. En el joc s’esforcen concentradament buscant com superar reptes i dificultats, i no defalleixen fins a guanyar.
Cal que els pares mirin de fer-los conscients que si han guanyat és perquè s’hi han esforçat amb més tenacitat.
Parar atenció també en quines altres activitats fan ús d’aquest recurs i valorar-ho com una bona qualitat que saben utilitzar i els beneficia.
A partir d’aquest reconeixement, ajudar-los a analitzar si paren la mateixa atenció i fan el mateix esforç en les assignatures en què treuen bones notes d’aquelles que tenen menys puntuació. Valorar quines en poden ser la causa, i fer un pla de millora. Fer-los veure que, esforçant-se més, poden aconseguir més bons resultats, i això els farà sentir millor.
Aprofitant la reflexió, segons l’edat, els podria estimular entrar en l’espai lúdic. Proposar-los, per exemple, crear una mena de joc o cursa competitiva amb ells mateixos: el que feien abans enfront del que es proposen fer ara.
Crear, en aquest sentit, un pla de millora d’aquest objectiu i puntuar quan el vagin aconseguint, pas a pas. Si han assolit el nivell previst, no han d’escatimar valoritzacions de la responsabilitat i autoexigència demostrada.
Aquesta estratègia, ben conduïda, pot anar sedimentant l’hàbit convertint-lo en rutina. Si ho aconseguissin, seria un èxit que els acompanyaria tota la vida.
* L’autor és director d’Aula Actual
