La globalització aporta molt d’enriquiment a les llengües. En aquest sentit, avui he triat una locució “importada” dels nostres veïns gavatxos€ De la mateixa manera que podia haver-ho fet -per exemple- de l’italià (“chi lo sa ?”). Àdhuc m’hauria estat més senzill i fàcil, a partir del mateix llatí: “grosso modo / in articulo mortis / motu proprio / sine die / post mortem / statu quo€”, etcètera.
Mesos enrere, però, ja vaig dedicar un article meu al tema dels llatinismes. A veure si, avui, arribo a bastir quelcom semblant a partir del francès: “Mon Dieu / comme ci, comme ça / savoir faire / appeler un chat un chat / avoir le compas dans l’oeil / Bouche cousue / Ne pas y aller par quatre chemins / Pédaler dans la choucroute / Nous sommes comme culs et chemises”€ El que vindria a ésser, respectivament, “Déu meu / d’aquella mena de manera / saber fer / dir les coses pel seu nom / tenir bon ull / boca closa / no anar-se’n per les branques / perdre el fil / ésser cul i merda”.
Quan feia batxillerat -i val a dir que ha plogut molt i han passat gairebé seixanta anys- el segon idioma del pla d’estudis era el francès. De ben segur que les autoritats educatives de l’època no la van encertar gens. Si més no, ningú no pot entendre per què no van afinar amb “l’english”€ O, fins i tot, “der Deutsche”.
Ara, arran de les picabaralles polítiques, la nostra mainada corre el mateix perill. D’altra manera no puc pas entendre que -a les nostres escoles- es doni pista a l’àrab i el xinès€ Faig aquesta afirmació quan l’experiència vital i laboral ens demostra que l’anglès hauria d’ésser prioritari. No em queda, doncs, altra opció que engegar-los a dida, bo i etzibant-los el retret que “tenen pa a l’ull”.
Tard o d’hora, els errors es paguen. Retornant al francès, em permeto fer-los un suggeriment: “appuie sur le champignon”€ Que vindria a ésser “prémer l’accelerador” (o posar-se les piles). No hi ha dret a tenir -com deia el proppassat dia 3, en parlar del principi de Peter- tants personatges ineptes dirigint les regnes del país. No em val l’excusa del títol. Essent així, fent una castellanada, els planxaré amb la dita popular que proclama “tú, como las gaviotas. Cuanto más grandes, más idiotas”. Clar i català! O, més ben dit, “c’est la vie”.
