Escollir bé la gent és un art. Trobar les persones idònies per a una organització o un equip és tanmateix difícil. Les persones som singulars, d’aquí la gràcia. Encaixar una persona en el trencaclosques humà d’una organització té la seva complexitat. Hi ha bons professionals que ajuden, especialment identificant aquells que segur que no encaixaran en un lloc determinat. Tot i així no poden garantir l’èxit dels candidats que proposen perquè el joc professional no es determina només per aptituds sinó per actituds. I la definició de les actituds és determinada per les relacions entre les persones, per la química que estableixen. Construir compromís, confiança o tenacitat pertany a una alquímia molt fina.
Ja em perdonaran els lectors que no els agradi el futbol, però molt sovint agafo exemples dels grans clubs de futbol per parlar de com triem les persones i de com trobem i encaixem el talent. Com pot ser que equips com el Real Madrid o el Barça, que tenen molta gent fent d’observadors a tot el món, acabin portant jugadors que ens semblen veritables toies i pels quals han pagat quantitats desproporcionades vistos els seus resultats. Com pot ser que el Barça hagi pagat 105 milions més 40 en variables per un jugador tan inestable com Dembélé. Santiago Segurola, un dels crítics esportius més sagaços que hi ha, diu que de Dembélé no sabem si és bo, dolent o regular. I jo hi afegeixo, el pitjor és que sigui regular. Doncs hi ha diversos motius. El primer la precipitació. Va marxar Neymar i es va voler omplir el buit a corre-cuita. Dembélé donava molt bon resultat al seu club anterior, el Borussia Dortmund, per això va captar l’atenció dels observadors del Barça. El seu encaix al Barça però està essent molt complicat. De moment res justifica el que s’ha pagat per ell. Ho van fer expressament d’equivocar-se els que van prendre la decisió? Estic segur que no. Hi ha estructures professionals que es dediquen a això. Simplement hi ha molts factors que no són controlables. El nivell de maduresa del jugador, la seva personalitat en relació amb la cultura de l’equip, el sistema de joc, l’entesa amb els companys al camp i a fora del camp, la sort de les primeres actuacions que generi confiança o desconfiança, la pressió ambiental. Hi ha molts factors que fan que jugadors que han excel·lit en un club fracassin en un altre.
He posat l’exemple de Dembélé perquè és molt cridaner. Però pensem en Paco Alcácer, un molt bon jugador sorgit del futbol base del València. Al Barça no va tenir continuïtat. Davant tenia un davanter extraordinari com Luis Suárez. Va apuntar maneres però no va tenir continuïtat. Ara està essent l’heroi a l’equip a què el Barça l’ha cedit, el Borussia Dortmund. Pot ser que simplement s’hagi tret pressió o li hagin donat prou minuts i hagi agafat confiança altre cop. Si Guardiola no se l’hagués jugat i hagués portat jugadors de la pedrera com Busquets o Pedro, el seu Barça triomfant no hauria estat igual. En canvi, jugadors molt contrastats com Yaya Touré o com Ibrahimovic no van encaixar a l’equip i van acabar com el rosari de l’aurora. El Barça ha fitxat gent que, un cop vistos, hom no els sap apreciar cap diferència amb jugadors de la pedrera. Es compren per exigència de resultats a curt termini, però la probabilitat que encaixin o donin bon resultat ja es veu que no es determina només per l’èxit de la seva trajectòria anterior.
A les organitzacions passa el mateix. Sovint el talent propi no és prou valorat o no se li atorga prou confiança. De vegades, en canvi, ambients molt endogàmics necessiten que vingui algú de fora per airejar. És difícil. És un art. Les organitzacions professionals són la suma del seu talent i el seu no talent, però la línia entre uns i altres és molt fina. I a més és evolutiva, gent que no ho hauries dit mai acaba oferint grans resultats i alguns fitxatges estel·lars fets a cop de talonari acaben resultant molt per sota de les expectatives que han aixecat. Encaixar en un equip és enginyeria fina. És el resultat de les capacitats, de l’empatia, de la personalitat, de l’adaptació a una cultura professional determinada. És per aquest motiu que triar bé la gent és tan complicat. Perquè no es tracta només d’avaluar la consistència d’un candidat sinó com serà el seu encaix en la nova empresa. Hi ha molt pocs directius que hagin triomfat de la mateixa manera a diferents empreses.
Jugar a clubs com el Barça o el Madrid és molt difícil. Donar bons resultats a moltes empreses també ho és. Alguns clubs o empreses confien més en les trajectòries pròpies, la pedrera. Altres tenen habilitat per confeccionar equips de gent de talent contrastat i ajuntar-los per fer un equip d’alt rendiment. Altres combinen pedrera i fitxatges. Les persones som singulars i els equips són singulars, casar les dues singularitats és un art.
