La proposta de redisseny dels patis d’escola, aprovada a l’Ajuntament la setmana passada, és tota una reflexió col·lectiva sobre com hem d’enfocar l’espai públic des de la mirada de la canalla. I és que no només és una proposta educativa, pel fet d’estar emmarcada en els centres escolars. És també una reflexió feminista, amb què aconseguir evitar la perpetuació dels rols de gènere estereotipats. I és també un debat urbanístic, perquè ja sabem que la producció de l’espai públic no és neutra. Depenent d’una solució arquitectònica o una altra, podem modificar substancialment la forma en què la ciutadania farà un ús d’aquest espai.
I és que, sens dubte, cada persona té una vivència de l’espai públic ben diferent. Perquè tenim factors socials diferents: de gènere, d’edat, d’identitat sexual, de capacitats diverses, de racialització… L’exemple més clar: no és el mateix un carrer nocturn per a un home que per a una dona. La percepció és diferent i ha de quedar clar que la igualtat no és tractar igual a tothom, sinó posar les possibilitats i escenaris perquè tothom hi pugui accedir de forma igualitària. Per això hem d’intentar mirar els problemes amb les ulleres de l’altre. I, per això, en aquest cas, vam tractar la percepció d’inseguretat nocturna fent mapejades per detectar els punts de la configuració del carrer que afavorien aquesta por. D’aquí que també plantegéssim les parades intermèdies de bus.
L’espai públic també té una incidència diferent en la canalla. És evident que hi ha una pèrdua de la cultura infantil de carrer, i en part es deu a l’urbanisme que ha afavorit el trànsit de cotxes. Per això els carrers ja no ens semblen tant "de barri" com abans, sense veïnes assegudes a la fresca que puguin vigilar la canalla en la distància. L’auge de les extraescolars (que omplen les agendes d’alguns infants com si fossin ministres), així com l’omnipresència de les noves tecnologies (des de la Game Boy dels 90 fins a l’i-Phone d’ara) han donat el tret final a les pandilles d’amics… També ha afectat una mala concepció de les ordenances de civisme per part de l’Ajuntament, fet pel qual vam fer campanya en contra dels cartells que prohibien jugar a pilota a parcs i jardins. Avui, en una aparent paradoxa, demanem que la pilota cedeixi espai a altres jocs. Que no monopolitzi el lloc de joc. Hem de jugar a pilota? Oi tant! Mai no ha estat en dubte! Però als patis escolars hi ha espai a bastament com per redistribuir les zones de joc per a tothom.
Hi ha un altre espai públic pel qual transitem cada dia, però al qual no veiem -privilegiats nosaltres- cap emperò. Cap problema. Són les voreres de 60 centímetres, per les quals no passa una cadira de rodes. Són les vorades sense adaptar, els semàfors que no emeten cap alerta sonora per a les persones cegues… Però que no sigui un problema que ens afecta a nosaltres no ens eximeix de posar-nos les seves ulleres. D’empatitzar. De cartografiar l’espai per detectar si és agressiu respecte de les persones amb capacitats diverses. Perquè, si efectivament és agressiu, llavors no viuen l’espai públic en les mateixes condicions que tu. Sí, la majoria de nosaltres gaudim d’uns privilegis innats (ser europeu, blanc, heterosexual… ajuda a fer que no et discriminin). Ser-ne conscients és la primera passa. Renunciar a ells i deixar espai a qui està arraconada a la perifèria, la segona.
I és que tampoc l’espai és igual per a una parella heterosexual que per a una LGTBIQ+, que probablement viurà l’espai amb menys llibertat: sense caminar de la mà o fer-s’hi petons. Ni ho és per a una noia que torna a casa el dissabte a la nit, en comparació amb un noi en la mateixa situació. Ni per a la cadira de rodes que no hi passa, el cotxet de la criatura, la dona gran que porta el carretó per anar a fer mercat… Si ho pensem bé, la majoria d’afectades -oh, casualitat?- són dones. I en certa vulnerabilitat. O el que pateixen les persones grans, de vegades amb espais poc adaptats per a les seves necessitats físiques. Ni tampoc és neutre, l’espai, quan dissenyem mobiliari urbà com els bancs individuals, destinats que una persona sense sostre no s’hi pugui estirar i quedar-s’hi a dormir.
Res no és neutre. Per això hem de concebre instruments cartogràfics útils per a la detecció de problemàtiques i les possibles solucions ja siguin "geografies de la infància", "mapes de recorreguts" de la canalla al pati escolar, "mapejades nocturnes de dones"… Vaja, cartografiar les llàgrimes de la ciutat.
* L’autor és militant de la CUP
