En molts àmbits de la vida, sovint et trobes gent de nivell baix ocupant càrrecs que els hi vénen massa amples. Algun cop els han assolit per la condició de “fills” d’algun pare amb recursos o influència. D’altres, per la pròpia habilitat en quadrar el perfil de “trepes”.
En l’administració, allò que es coneix com el “principi de Peter” es basa en estudiar la jerarquiologia: allò que vindrien a ésser els galons o l’estructura militar en qualsevol organització, entitat o empresa. Teòricament, aquelles persones que desenvolupen la seva feina bé són catapultades o promocionades a llocs de més responsabilitat€ Fins el punt que, de tant en tant, podrien caure en un nivell màxim d’incompetència, perquè són incapaços de donar la talla. L’inductor d’aquest axioma filosòfic fou Laurence J. Peter, catedràtic de ciències de l’educació d’una universitat californiana (l’any 1969). Hi ha, tanmateix, qui endarrereix el rellotge mig segle i l’imputa al nostre pensador/assagista Ortega i Gasset (en dir que “tots els empleats públics haurien d´ésser retrocedits a un esglaó inferior, perquè poden haver estat promocionats fins a esdevenir incompetents”).
D’una manera paral·lela, ací podríem incorporar alhora el mot “meritocràcia”. Es tracta d’una fórmula de govern basada en el mèrit dels millors. Qui acredita objectivament, però, que els escollits ho són d’acord a criteris adients i justos ‘?
El mercat laboral està molt malmès. Uns cops per la tan esbombada crisi i d´altres per lleis laborals que han liquidat qualsevol dret assolit sindicalment pels treballadors. En qualsevol cas, el percentatge d’inútils estaquirots pot augmentar exponencialment aquest entorn. Són ben pocs els qui fan palesa la humilitat d’acceptar que no són vàlids si entreveuen que no compliran expectatives. Costa molt renunciar a millores salarials i altres prebendes€ Llavors, quan s’arriba a descobrir el pastís, la tabanada és d’escàndol. Fa vuit dies, en aquesta mateixa columna, parlava de la Llei de Murphy. Contrastant-la i/o complementant-la amb la tesi de Peter, certifico que certament no tot són pas flors i violes. Malgrat tot, no vull arribar a acceptar -sí o sí- que el més tonto faci rellotges. M´explico, oi? Hem d’exigir rigor, seny, compromís i vàlua. No essent així, bon vent i barca nova ! Un altre al seu lloc.
