EL 26 de setembre al 7 d’octubre de 2016 nou activistes de drets humans, procedents de Síria, Perú, Uganda, Xina, Hondures, Brasil, Colòmbia, Palestina i Rwanda, visitaren quinze municipis de Catalunya per donar a conèixer la tasca que realitzen als seus llocs d’origen i per conscienciar la ciutadania sobre la importància de la solidaritat i el suport internacional a les seves lluites. Terrassa es una de les ciutats acollidores.
Però qui són els defensors i defensores dels drets humans?
Els defensors i defensores dels drets humans són persones que, de manera individual o col·lectiva, treballen per promoure o protegir els drets humans, normalment a escala local o regional. El que els identifica com a “defensors” és la finalitat de la seva tasca, per bé que la naturalesa de les seves activitats pot ser molt diversa: membres d’entitats no governamentals; treballadors públics de l’àmbit de la justícia, les procuradories, defensories o similars; sindicalistes; membres del sector privat, d’organitzacions internacionals, professionals d’altres àmbits€ La tasca dels defensors i defensores pot consistir a reunir i difondre informació sobre violacions de drets humans, realització d’activitats de mobilització de l’opinió pública, capacitació o formació d’altres persones o sectors en temes de drets humans, recolzament a les víctimes de violacions de drets humans, enfortiment dels mecanismes de rendició de comptes€ Un compromís que sovint comporta un risc per a la vida i la seguretat dels defensors i defensores i/o de les seves famílies, tant per part d’agents governamentals com per part d’altres actors (terratinents, paramilitars, càrtels de delinqüència organitzada, etcètera).
Per tal de protegir la feina d’aquestes persones, l’any 1998 les Nacions Unides van adoptar la declaració sobre el dret i el deure dels individus, els grups i les institucions de promoure i protegir els drets humans i les llibertats fonamentals universalment reconeguts (Res. 53/144, de 9 de desembre de 1998).
Això implica, per la declaració, el dret individual i col·lectiu de tothom a conèixer, difondre i protegir els drets humans i el corresponent deure dels estats de protegir les persones que actuen com a “defensores dels drets humans”.
Més recentment, la resolució 60/161, de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de 16 de desembre de 2005, demana, entre altres coses, que: “4. € els estats adoptin totes les mesures necessàries, a nivell local i nacional, per garantir la protecció dels defensors dels drets humans, en particular en èpoques de conflicte i de manteniment de la pau”. És aquesta l’obligació que entomen els municipis participants amb el plantejament del present projecte.
Tots aquests òrgans i instruments internacionals s’han de veure reforçats, tal i com diu la pròpia declaració en els seus articles 14 i 15, per l’acció dels diferents poders públics estatals, que tenen l’obligació d’adoptar totes les mesures necessàries per promoure la comprensió per part de tota la seva ciutadania dels seus drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals.
Els municipis participants en aquest projecte fa anys que contemplen els drets humans com l’eix vertebrador de les seves actuacions i planifiquen les seves polítiques públiques d’acord amb les diferents normes de drets humans que els afectin.
Completar aquestes polítiques, amb un projecte de promoció i sensibilització, dóna sentit a tota l’acció de govern dels consistoris implicats en el projecte i és la seva principal justificació.
Està molt bé que Terrassa s’apunti a aquesta nova edició d’aquesta iniciativa que promou l’Institut de DDHH de Catalunya, però no n’hi ha prou amb actes formals que queden molt bé per fer-se propaganda. Cal ser més coherents i autocrítics i analitzar si en aquesta ciutat (la tercera de Catalunya) s’han fet, històricament, polítiques municipals tenint com a base l’aplicació dels drets humans i socials. Evidentment que no, tenint en compte, per exemple, que la Carta Europea de Salvaguarda dels DDHH a la ciutat signada per l’Ajuntament l’any 2000 ha estat amagada als calaixos de l’administració local fins fa 1 any i mig. O el paper indigne de les institucions públiques i econòmiques de Terrassa durant l’anomenada “bombolla immobiliària” amb les greus conseqüències de vulneració de drets fonamentals, com el de l’habitatge, que encara patim, actualment.
I és que totes les institucions de govern local no poden governar d’esquena als drets humans ni obviar que, sense el seu respecte, no pot existir justícia social, llibertat, democràcia real, equitat ni dignitat per a les persones.
Per tant, Terrassa és una ciutat defensora dels DDHH? No! No ho pot ser, fins que no ho demostri en els fets del dia a dia, o en les seves polítiques més valentes i transparents i sobretot comptant amb tota la ciutadania, no només amb els interessos dels de sempre.
* L’autor és del Col·lectiu d’Advocats i Advocades pels DDHH. Espai Humana
