Som a prop de la festa de Tots Sants i la commemoració dels Fidels Difunts. Són uns dies en els que recordem els difunts i revifem el sentiment religiós. Són unes dates en les que reflexionem sobre la vida i la mort, sobre el sentit de l’existència i el més enllà, sobre l’orientació que donem a la nostra pròpia existència. Tot això enmig d’un ambient en el que la mort es va convertint en una mena de tabú, un tema gairebé prohibit en les nostres converses, una cosa de la que no es pot parlar. Paradoxalment s’intenta amagar el fet més universal, el més segur, perquè a tot ésser humà li arriba el moment en que es mor, perquè la realitat de la mort està unida indissolublement a l’existència.
La mort ens produeix por perquè significa un trànsit cap a quelcom que en bona part ignorem i que a més, no podem controlar; fins aquí no hi han arribat els progressos de la ciència i de la tècnica. De tant en tant m’agrada recordar que des de la nostra perspectiva creient no considerem l’ésser humà com el producte d’una evolució cega sinó com el fruit d’un designi d’amor. Fruit de l’amor de Déu i dels seus pares. Més encara, per al cristià la vida i la mort estan il·luminades pel misteri pasqual del Senyor, per la mort i la resurrecció de Crist. Aquesta és la perspectiva des de la qual mirem la nostra existència i, des d’aquesta esperança albirem el més enllà. Per això procurem viure amb intensitat cada moment, fent créixer els talents que Déu ens ha donat.
Això no vol dir que la nostra vida no tingui dificultats, problemes, sofriments o persecucions. Sant Pau va escriure la seva segona carta a Timoteu des de la presó abans de ser jutjat. Ell és conscient que la seva mort és imminent, i l’accepta amb plena consciència. Està a punt i considera la mort com una ofrena de la seva vida. Amb serenitat mira enrere conscient de les dificultats i patiments que ha sofert en el seu ministeri, i a la vegada de la presència del Senyor, que l’ha confortat i salvat.
El més important és el resum que li brolla espontàniament: "He fet un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe". Per això pot esperar amb tranquil·litat la corona del vencedor i que el Senyor, per qui s’ha gastat i desgastat en el seu fecund ministeri, el porti al regne celestial. Al llarg de la seva vida ha servit Crist, predicant el seu evangeli; ha administrat els misteris de Déu; s’ha mantingut fidel i ferm davant tota mena d’adversitats; s’ha entregat fins a la fi al servei dels germans. Per això al final del camí, a punt d’arribar a la meta, es dirigeix serè i ple de confiança a la casa del Pare, a l’encontre definitiu amb Crist, després d’una trajectòria extraordinàriament fecunda.
La nostra vida aquí a la terra és un do de Déu; el nostre temps és un talent que hem de fer fructificar. Val la pena de viure intensament, omplint de fe, esperança i amor les coses petites i grans de cada dia, superant les dificultats, aconseguint els objectius, comprometent-nos amb un gran ideal; val la pena recórrer la cursa de la vida al ritme que Déu ens marqui, en companyia dels germans; val la pena conservar la fe, amb fidelitat, amb fermesa, amb valor. Procurem en aquests dies mantenir la tradició de visitar els cementiris i pregar amb afecte pels nostres difunts, renovar la nostra fe en Déu i en la vida eterna, i oferir un testimoni d’esperança als nostres coetanis. I que al final del camí, com l’apòstol, arribem amb pau i alegria a la meta del nostre pelegrinatge.
* L’autor és bisbe de Terrassa
