L’existència d’un servei, un organisme i, encara més, una institució es justifica per la seva utilitat i eficàcia. Així és com els alcaldes procurem que els ajuntaments que presidim tinguin una eficàcia diària, en tots i cadascun dels serveis de què disposa, per atendre les necessitats dels ciutadans. Elemental conclusió.
Aquest mateix interès han de tenir altres administracions, amb contacte directe o indirecte amb els ciutadans, es diguin consells comarcals, diputacions, o Generalitat i Govern Central.
Avui, tractaré de la preocupant davallada d’eficàcia, per part de l’administració que més problemes ens està donant a tots plegats, sense per això suposar cap millora en les prestacions. Al contrari, s’ha convertit en un autèntic maldecap, fins al punt que en molts casos fa “més nosa que servei”. M’explico.
Durant la dictadura, vàrem batallar per recuperar les institucions perdudes, i havíem posat en la Generalitat totes les aspiracions de tenir una administració propera, àgil i eficient.
Ben aviat, vàrem constatar que Jordi Pujol copiava estructures i funcionament de l’administració central, en comptes d’apostar per una d’innovadora i diferent. Però bé, ja en parlarem un altre dia, d’aquest aspecte. El que vull ressaltar és la importància per als ajuntaments petits de disposar d’administracions al servei nostre. I quan dic “nostre” em refereixo que facilitin infraestructures, equipaments i serveis, a ciutadans que viuen en el que anomenem “món rural” o d’interior. Són prop de 600, en un conjunt de 947 ajuntaments, a tot Catalunya.
Els ajuntaments petits (tots els de menys de 5.000 habitants) recapten per sobreviure. És a dir, el que cobren dels seus veïns se’n va tot a pagar administració, brigada de manteniment i costos dels serveis essencials. Per fer qualsevol obra o inversió, necessiten ajudes, en forma de subvencions a fons perdut, de les altres administracions, principalment Diputació, Generalitat, Govern Central (amb poques opcions) i de la UE (també amb poques opcions).
Fins ara, la Diputació de Barcelona ha complert i compleix les seves obligacions. Res a dir. Pel que fa a la Generalitat, el desastre és total i absolut, de manera que, de les dues cames que tenien els ajuntaments, una funciona, l’altra està totalment tallada, seccionada o mutilada. Les causes són diverses, ja en parlaré un altre dia, però per als més independentistes i menys objectius tot és culpa de Madrid per un mal finançament. Per als que coneixem millor la casa gran, la disbauxa organitzativa i financera, de més de 25 anys de governs de CiU, ha portat a la fallida.
Resultat. La Generalitat manté els aspectes menys atractius de la política, basada en supervisió, control i autoritzacions a les accions dels ajuntaments, i ha eliminat les més atractives, com eren les d’ajudes i participació. És a dir, tenim ara un govern de la Generalitat mal organitzat, pèssimament gestionat, amb baralles internes i externes, amb el cap en un altre lloc, a la recerca d’una república imaginària, que deixa els ajuntaments en situacions molt, molt compromeses, a canvi de cap benefici.
Per entendre’ns. A dia d’avui , hi ha milers d’expedients voltant per despatxos de la Generalitat, a l’espera de ser atesos, informats, contradits, estudiats, avaluats o resolts… amb incompliment habitual dels terminis, impossibilitat de predir resultats, costos afegits a impulsors i promotors d’activitats, etcètera. I mentrestant passa això, els ajuntaments ja ni reben ajuts per obres (el Pla Únic d’Obres i Serveis ha desaparegut) i fins i tot han eliminat el petit pla de manteniment de serveis. El resum és penós, però una administració com la que tenim ara fa “més nosa que servei”.
