Sempre es diu que els pressupostos -i jo hi afegiria que encara més la seva execució- és la decisió més important que pren qualsevol govern. També el municipal. I ara el govern socialista de Terrassa acaba de presentar els seus pressupostos per a 2019, un any que té la particularitat que tindrà eleccions municipals, la campanya per les quals alguns ja han començat. Dels pressupostos, n’haurem de parlar més quan hi hagi més informació i quan estiguin aprovats, perquè de moment el que en podem saber té una expressió tècnica que la majoria de la ciutadania no pot avaluar amb claredat.
I aquesta és la meva primera observació. Si anem al portal de la transparència de l’Ajuntament de Terrassa, certament hi ha informació sobre els pressupostos de l’any vinent. Però -des del meu punt de vista- no trobarem res que se’n pugui dir, estrictament, transparència. Per exemple, a l’hora d’especificar els ingressos, no sabem si els increments previstos ho són per un supòsit de més activitat econòmica o, en canvi, de més càrrega impositiva sobre la mateixa activitat. Així, si diuen que els ingressos per taxes i preus públics pujaran un 8,97 per cent o que l’impost de construccions ho farà un 58,06 per cent, no és fàcil deduir quina part es deu a l’increment de les taxes i els impostos -o si afectarà tothom de la mateixa manera- i quina part, a l’efecte d’una previsió de més gent a pagar o de més construcció. Si es vol ser transparent de veritat, cal aprendre a presentar la informació de manera diferent.
Ara bé, pendents d’una anàlisi més detallada, el que tampoc no pot fallar mai en la presentació d’uns pressupostos és la reacció de l’oposició -no m’atreveixo a parlar de "crítica", de moment-, sobretot si és en un any electoral. I, si uns pressupostos diuen molt d’un govern, és clar, les crítiques diuen molt de l’oposició. El Diari de Terrassa de dijous publicava les primeres reaccions de quatre formacions polítiques -estranyament, en faltava una-, de les quals el més suau que es pot dir és que eren absolutament previsibles. És a dir, que els caps de l’oposició entrevistats pràcticament les podien haver fet sense ni haver vist el projecte del govern socialista. Tots, això sí, s’adreçaven a la sensibilitat emocional -més que no pas a la intel·ligència crítica- dels seus votants. Uns, exigint més polítiques socials; altres, menys impostos; encara uns tercers, més participació, i, finalment, hi havia els que anunciaven que la ciutat era a punt de col·lapsar. Qualsevol ciutadà que segueixi la política local sabrà posar les sigles que corresponen a cada reacció.
Estem tips de sentir que la política tradicional és en crisi, que està profundament desprestigiada i que cal revisar-ne el model per evitar la desconfiança que provoca la gravíssima distància actual entre governants i ciutadania. Però, a l’hora de la veritat, les rutines de govern segueixen sent les mateixes. Ni els qui governen sembla que escoltin massa l’oposició en les seves millors propostes ni l’oposició és capaç de veure i reconèixer els esforços del govern per donar respostes als problemes de la ciutat. Realment és creïble que l’actual govern socialista no estigui preocupat per les polítiques socials, per frenar tant com pot els increments d’impostos o per evitar que la ciutat col·lapsi? S’hi guanya res amb aquest tots contra tots electoralista que només fa créixer la desconfiança general? A mi -digueu-me freaky-, ara mateix, em mereixeria molta credibilitat el partit de l’oposició que parlés bé dels pressupostos del govern.
