Cada dia surto a treballar de bon matí. M’estic a una mena de cruïlla entre Somerville, Arlington i Cambridge. Al nord de Boston. La ciutat s’ha encarit tant que ja no és fàcil accedir a hotels cèntrics com l’Ames o d’altres hotels que donen façana al port. Molts hotels comencen a rondar els 500 dòlars la nit. Una bogeria. Boston i el seu entorn són una de les zones més cares del món. Per feina hi estic sovint. I me l’estimo. De fet. M’hauria agradat viure-hi. Boston em permet inspirar-me, cosa que per a la meva feina és imprescindible i em permet fer-ho en una ciutat. Quan estic a Palo Alto i voltants, al cor de Silicon Valley, visc en la sensació d’estar instal·lat en perímetres improvisats. Boston és una ciutat, recorda Europa. San Francisco també. Nova York és diferent, és un món en si mateix. Però hi ha massa ciutats a Estats Units que són simples aglomeracions de cases i apartaments entre un centre comercial i un altre. Totes tallades pel mateix patró. Tot estàndard. Boston és singular.
És des de Boston on moltes matinades miro el DDT i per sobre els diaris de Barcelona i Madrid. Llegeixo amb atenció alguns columnistes. La resta és gairebé sempre previsible. I llarg. Salto sovint als blogs i revistes de feina. M’interessen més. De lluny tot es veu relatiu, els contextos són menys encongits. És des de Boston on trobo a faltar els que estimo i les caminades per Sant Llorenç. Enyoro el menjar. És clar que es menja bé a Boston. Però un llamàntol dels del meu peixater del Mercat de la Independència o del Mercat de Palafrugell val com totes les llagostes del golf de Maine. L’únic amb què faig la pau és amb la carn. Aquestes carns reposades que et menges més enllà de quaranta-cinc dies a les bones Steak-house són una proposta consistent.
La feina és entretinguda. Veig moltes starts-up. Totes elles volen canviar el món. I algunes probablement ho faran. Algunes tenen tecnologies en busca de problemes però d’altres tenen solucions a necessitats o aspiracions ben interessants. No els és difícil trobar diners, els costa més trobar clients que inversors que els posin diners. Tot és ple d’incubadores d’starts- up. N’hi ha moltes. Cada cop són més especialitzades. Avui tornaré a Greentown Labs, una incubadora especialitzada en starts-up entorn de la sostenibilitat. No sé si podrem tancar cap acord. Algunes tenen aquesta arrogància del principiant que ho dificulta, però d’altres es fan valer amb arguments sòlids.
La resta del temps el passo a les universitats. Especialment, el MIT. Per a mi és un dels llocs més inspiradors del món. El seu estil m’agrada. Hi ha molts catalans i espanyols. Alguns com Israel Ruiz, vicepresident executiu i tresorer, estan a dalt de tot. Entrar al MIT sempre és trepitjar territori de frontera. Em passaré la setmana treballant amb una empresa que ha de decidir quines àrees són les que volen escollir per impulsar les seves apostes més disruptives. L’aproximació a la recerca del MIT és profundament híbrida. El creuament entre enginyeria, món digital, biologia i nous materials i la nanotecnologia dóna resultats extraordinaris. És la confluència d’especialitats la que fa avançar el coneixement més que no pas l’aprofundiment superespecialitzat. Amb l’aprenentatge passa el mateix. El MIT defineix perfils híbrids, persones en forma de “T” ( “T-shape people”) que combinen una àrea d’expertesa ( la tija de la “T”) amb competències que els permeten tenir alts rendiments a les organitzacions com el tracte amb la gent, la comunicació, la síntesi, la negociació, l’apoderament dels equips, etcètera (són la part horitzontal de la “T”).
Però sobretot Boston és energia i inspiració. Poques ciutats al món congreguen tant de talent emprenedor i inspirador. Unes quantes sessions al Venture Café del Cambridge Innovation Center són suficients per adonar-se’n. Hi ha gent de tot el món. Potser, comparat amb Silicon Valley, amb un component asiàtic menor. Però gent d’arreu. La diversitat no és només en coneixements, sinó en cultura. Aquest “Melting Pot of Knowledge” funciona i dóna resultats. La transformació de l’entorn de Kendall Square des dels anys noranta és espectacular. En pocs anys a l’entorn del MIT s’ha creat el clúster de biotecnologia més important del món.
Però Boston i Cambridge són també passejar. Són ciutats amb espais d’una qualitat urbana espectacular. Les ciutats necessiten pòsit, trajectòria. És el pas del temps el que dóna color a les ciutats. Boston té l’encant de les ciutats històriques. Passejar pel Boston Common és un plaer tot l’any. Per tastar elegància, recomano perdre’s per Neubury St. o per la Commonwealth Av. I és impossible passejar per Beacon Hill sense tenir ganes de quedar-s’hi a viure. I els campus. Passejar pel campus de Harvard a Cambridge i després travessar el pont històric fins a la Harvard Business School per sobre el riu Charlesés, magnífic. O perdre’s per campus allunyats com el del Babson College o el de la Tufts University. A Boston hi ha 52 universitats i moltes d’elles tenen campus extraordinaris.
Les tardors a Massachusetts són meravelloses. Aquests dies fa fred, sobretot si ho comparem amb Terrassa. Passar les tardors a Boston i l’hivern a Terrassa tenint la Serra de l’Obac al costat és més que una bona opció.
