Llegeixo i rellegeixo que quasi el 27% de la població espanyola es troba en risc de pobresa i d’exclusió social. Ho diu la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social (EAPN). (La Vanguardia, 17.X.2018.) A partir d’aquí es deriven d’altres nombroses i esfereïdores xifres sobre la misèria de les pensions de moltes dones i homes o les dades corresponents als menors en risc de pobresa i que pateixen d’allò més les batzegades d’una crisi crònica i despietada. Aquesta segueix projectant-se sobre la població més indefensa i vulnerable. D’alegria, res de res. Aquest i d’altres informes no fan altra cosa que recordar-nos que el llast d’una crisi descomunal segueix molt vigent entre determinats sectors de la població. La darrera crisi continua sent terrible i colpidora. Les dades que ens ofereixen ens recorden que la pobresa actual és polièdrica amb una casuística infinita i desconcertant. Malament si ens deixem portar només, d’altra banda prou greu, de la gent que dorm al carrer, que tragina ferralla o que s’acosta setmanalment a alguna de les entitats assistencials que funcionen arreu del país.
La pobresa ha perllongat els seus tentacles a molts altres col·lectius que a priori romanien al marge de les mancances i adversitats en el seu sentit més tradicional. Si mireu al vostre voltant i feu repàs d’algunes experiències patides per amics i/o familiars ja podeu replantejar, sense miraments, una mecànica valoració sobre aquest tema. La feina, per exemple, esdevé una especial assegurança de vida i perdre-la esdevé una davallada imparable en el capítol de recursos i liquiditat dins la més rutinària quotidianitat. Malgrat tot, preservar la feina, tenir estudis superiors o gaudir d’una pensió tampoc són cap garantia car les despeses de la llar esdevenen del tot impressionants. Quan et sembla que ho has pagat tot, de cop i volta, t’arriba una nova tongada de rebuts amb la qual ja no comptaves. La resposta és l’habitual: “és impossible que hàgim gastat tant de gas o electricitat, es tracta d’un error”. La fragilitat de moltes situacions d’eufòria econòmica i familiar ha derivat en un panorama prou galdós en el terreny dels deutes i dels impagats. L’endeutament familiar és estratosfèric. Hi ha gent, per exemple, que viu d’una modesta pensió i d’algun prehistòric lloguer. Quan el llogater deixa de pagar comença el festival de les acrobàcies per fer bullir l’olla i moure’s en la més estricta foscor per no fer despesa energètica. Molta gent gran era el coixí dels fills i dels néts. Aquest model de finançament té els dies comptats. Els avis podien ser o encara són l’aixopluc de dones i infants vulnerables que disposaven de pocs o nuls ingressos. Avui per avui, la pobresa és un compendi de milions de situacions i tragèdies que, habitualment, no es perceben a primera vista. Els indicadors són més nombrosos, maquillats i diferents. Qui no ho hagi fet hauria de començar per interpretar els que tingui més a la vora.
