Aquestes 25 paraules: aixopluc, xiuxiuejar, corprendre, pipiripip, andròmina, moixaina, atzavara, tendresa, enraonar, xaragall, atzucac, paraula, fressa, amanyagar, regalimar, ginesta, aixafaguitarres, llibertat, xubec, ombrívol, caliu, dempeus, lluny, xerric i fetillera han estat les escollides per tot un seguit de persones (10.000) com les 25 paraules més boniques de la nostra llengua. Els motius pels quals han estat triades com a tals deuen tenir molt a veure amb la seva sonoritat i expressió lingüística i això fa que un cop anomenades siguin molt agraïdes d’escoltar. Em sembla bé, tot i que crec que en la nostra llengua tenim paraules molt més maques no pas per la seva sonoritat i sí per la seva contundència i compromís.
Així compromís, obligació, deute, promesa, paraula, missió, feina, comesa, exigència, responsabilitat, pes, necessitat, seriositat, formalitat, correcció, rectitud, probitat, cavallerositat, dignitat, principis, noblesa, estima, reputació, respecte, virtut, honestedat, distinció, integritat, rectitud, sinceritat, veracitat, honor, justícia, sinceritat, franquesa i fidelitat serien 36 paraules que potser és veritat que no sonen del tot boniques (algunes sí) però si fossin l’essència de la nostra vida, de la vida de tots, potser les coses ens anirien força millor.
No vull perdre el temps en les banalitats polítiques que tant em fastiguegen. Aquests (els polítics vull dir) sí que saben dir paraules ben boniques i sense contingut i compromís. Si per cada paraula incomplerta que diuen haguessin de pagar mil euros segurament s’ho pensarien dues vegades abans de dir-les. Però deixem als polítics amb el seu món virtual i anem a les coses que ens interessen a tots, el nostre dia a dia.
La utilització del vocabulari no pot ser gratuïta. Hem de ser conscients que quan diem quelcom sempre és rebut per un interlocutor-receptor que suporta la influència d’allò que li ha arribat.
Així quan llancem paraules d’amor passional o de ràbia intensa a l’atmosfera hem de ser coneixedors de la realitat i de la conseqüència que aquestes arrosseguen. Hem de fer valer aquella litúrgia del parlar com a dogma de la nostra personalitat i com a manifestació de la nostra credibilitat. Allò que diem és estrictament responsable. Amb això no estic fent un cant a la necessitat de ser verdaders, la utilització de la mentida en moltes converses pot ser d’ús adequat, però sabent que aquella mentida tindrà unes conseqüències que estem disposats a assumir en el nostre cas i en el cas dels altres.
Dir paraules i parlar no és ben bé el mateix. En el primer cas no deixa de ser un garbuix de mots més o menys enllaçats sense cap altre motiu que omplir la seqüència espai- temps, en el segon element és estrictament necessari dotar-lo de contingut i objectius, anar en una direcció triada per l’emissor.
En aquest sentit no serà el mateix dir: els polítics són un xerrameques que dir els polítics no compleixen mai amb la seva paraula.
Tot i que pot semblar el mateix, la segona frase té molta més intenció que la primera. De fet en aquest cas la frase correcta seria: els polítics són uns xerrameques perquè mai compleixen amb la seva paraula, així deixaríem ben clar el que volem transmetre.
Una abraçada i adéu-siau o, si ho preferiu, a reveure.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
