La UGT de Catalunya acaba de proposar la creació d’una targeta T-Treball gratuïta pels assalariats que treballen en polígons industrials lluny d’on resideixen. És una gran idea. I imagino que també la podríem tenir els funcionaris que ens hem de desplaçar a llocs de treball lluny de casa, com els que ho fem a la Universitat Autònoma de Barcelona. Seria una targeta com la T-16, que ja ofereix transport públic gratuït als menors de 16 anys. O com la targeta rosa, el transport gratuït pels jubilats. I s’afegiria a altres tarifes bonificades parcialment com la T-10 dels treballadors de l’Aeroport del Prat, la T-aire pels dies amb contaminació, la T-verda pels que han desballestat el seu cotxe sense comprar-ne cap altre o la de famílies monoparentals i nombroses.
Vist tot plegat, però, em demano qui queda per pagar la tarifa sencera, que de fet ja és també bonificada. I quan hi començo a pensar, també els faria una targeta especial gratuïta. Els que van a l’Hospital de Terrassa a visitar malalts, que queda tan lluny i té els pàrquings saturats. Els que van al seu CAP a visitar-se, que ja prou pena tenen d’estar malalts i haver de fer cua. Els que van a fer esport i tenen el Parc de Vallparadís lluny. Els universitaris que venen a estudiar a Terrassa, prou cares que són les matrícules. Els que es desplacen cada dia per reivindicar la llibertat dels presos polítics i exiliats, o per qualsevol altra causa justa, que d’alguna manera se’ls hauria de reconèixer el seu compromís cívic. Els qui es desplacen per fer les compres setmanals. Els que deixen el cotxe a casa i acompanyen la canalla a l’escola a peu, per reduir aquest 30 per cent que col·lapsa la ciutat cada matí. I així, aniríem completant la llista. Al final, arribaríem a la conclusió més lògica de totes: els transport públic hauria de ser gratuït per a tothom. Els avantatges de tenir menys contaminació, la reducció dels col·lapses de circulació i l’estalvi de temps corresponent amb menys costos per a tothom, seria evident.
Arribats aquí, però, cal fer la consideració general de sentit comú que va popularitzar Josep Pla: “I tot això, qui ho paga?” I la resposta no és altra que la també de sentit comú: entre tots, per no dir ‘els mateixos’. De manera que trobo a faltar, en la proposta de la UGT, el càlcul de quant més d’impostos hauríem de pagar per fer-ho possible. I, en cas de pagar-ho entre tots, permetin-me fer unes reflexions finals. En primer lloc, hauria de ser norma imperativa que de tot allò que paguem amb preus públics en sabéssim quina és la part subvencionada. Per exemple, quan anem al CAP, caldria sortir amb una nota que ens digués que ha costat la visita que ens acaba de pagar la Seguretat Social. O en el transport públic, quin és el cost real de trajecte. En segon lloc, en cas de fer gratuït tot el transport públic, caldria fer un bon estudi sobre els costos del fet que ara no ho sigui. És a dir, poder valorar l’estalvi per reducció de la contaminació i les seves malalties i mortaldat; estalvi per reducció de col·lapses i estalvi de temps i accidentabilitat… És molt possible que, tot comptat i debatut, aquesta gratuïtat, ni havent-la de pagar entre tots, ens sortís més econòmica que en el model actual. I, tercerament, si el sistema d’impostos fos veritablement progressiu, tindríem la certesa que el transport públic, també seria pagat amb justícia redistributiva.
En resum: que potser en lloc d’anar fent targetes que simulen gratuïtat sense ser-ne, fem números sobre quin model de mobilitat ens surt més bé de preu a tothom.
Potser que fem números sobre quin model de mobilitat ens surt més bé de preu a tothom
