Fa temps que estic capficat a conèixer molt més i recuperar la història del meu carrer, del meu barri -Ca n’Aurell- i de la meva gent. És un deure personal i professional. Es tracta de saber entendre/ordenar i revisar tot un munt d’anècdotes i referents que puguin explicar quina ha estat la seva trajectòria al llarg del temps. Canvio la posició/alçada del periscopi per encarar una història més propera i autèntica, àdhuc desconeguda, que mereix el màxim de respecte i no sé si també dedicació. M’entretinc amb tot allò que representa la més directa quotidianitat i que acaba sent una font inesgotable de sorpreses i descobertes. M’engresco, encara més, quan segueixo les iniciatives, serioses i molt lloables, que treballen en la recuperació de la memòria personal/col·lectiva de la nostra ciutat. El treball de l’Associació el Llibre de la Vida o les propostes del programa Terrassa T Memòria mereixen un ferm suport i reconeixement. Fill del barri i no en sabia res. Exagero o potser no tant. Òbviament, l’escorcoll i recerca no poden ser pas iguals que en d’altres projectes més oberts, amplis i potser també “neutrals”. Malgrat tot, Ca n’Aurell és la història de la meva gent, de la meva família i de moltes persones que he conegut i m’han transmès veritables lliçons respecte a la humilitat, l’esforç i l’honradesa. La història oral esdevé la font més important d’informació i descoberta. No podia ser pas d’una altra manera. I en aquest pelegrinatge no puc menystenir, ans al contrari, dues qüestions que agafen força i solidesa amb el pas de les setmanes i mesos de continuada immersió per un món infinit de records, anècdotes i situacions inversemblants.
Qualsevol conversa amb veïns i coneguts em porta inevitablement a la recordança de la gent que ens va deixar. De persones i famílies senceres que escriviren la seva història particular i valuosa enmig d’èpoques prou difícils i adverses com foren la Guerra Civil o la postguerra. Es comença per una punta del carrer i s’acaba a l’altre extrem en un camí trist i emotiu per tota la gent que ja no hi és i que foren part de la vida i el batec d’un barri de gent senzilla i treballadora. Moltes cases estan buides o amb gent que ja no conec ni palesen cap mena d’arrelament. Falten uns i falten uns altres. La història ha passat pàgina massa de pressa i no ha donat treva per gaudir d’importants testimonis ni tampoc d’una continuïtat familiar que fes reconeixible la història d’un llarg període farcit de complexes/paradoxals circumstàncies. Una conversa tan oportuna com espontània em porta sempre al mateix desenllaç: ja no queda ningú. La gent ens ha deixat, la nostra gent ha desaparegut i hom ha perdut, fins i tot, l’any aproximat del seu traspàs. L’altra qüestió no és altra que un permanent aprenentatge per tot el que escolto. Tenia centenars de punts inconnexos en el meu imaginari però no aconseguia dibuixar una figura aproximada d’una realitat passada i oculta. Començo a entendre moltes coses que no passaven del terreny de la simple suposició. Algunes actituds/moments es fan quelcom més comprensibles en un context marcat per la precarietat i la por. Molta més de la que mai m’hagués pogut imaginar.
La història oral esdevé la font més important d’informació i descoberta