El món de l’òpera està de dol per la mort de la soprano Montserrat Caballé. Durant la seva carrera professional va trepitjar tots els teatres del món, però sens dubte va mantenir una relació especial amb el Gran Teatre del Liceu. Cada època té les seves dives i els seus divos. Montserrat Caballé va marcar l’escena operística del segle XX.
El Gran Teatre del Liceu ha obert la temporada amb una parella de divos en el moment més brillant de la seva carrera operística, ningú els supera a hores d’ara; el tenor mexicà Javier Camarena i la soprano sud-africana Pretty Yende són la parella artística del moment. Domini tècnic i sintonia entre la parella que va més enllà del musical i entra en el terreny del teatre, que va quedar de manifest en el duo d’amor final.
La nit va començar amb catifa vermella a l’entrada del Liceu com si estiguéssim en el lliurament dels Oscar; no era una nit de cinema, però sí de pel·lícula, per ella van trepitjar el president Torra, Meritxell Batet, José Montilla, Artur Mas, Jaume Collboni, Carles Campuzano, Miquel Iceta i Manuel Valls, entre altres personalitats del món de la política i de les arts escèniques, com el mestre Jordi Savall. “I puritani” és la desena òpera de Vincenzo Bellini i va suposar la seva consagració en el món dels creadors operístics estrenant-la a París el 1835. L’òpera relata l’amor d’Elvira, Pretty Yende, i Arturo, Javier Camarena. La primera és la puritana partidària d’Oliver Cromwell, que va iniciar una guerra contra el rei Carles I, i el segon, partidari de la casa dels Estuard. Interessos polítics contraposats que són escombrats de cop per la força de l’amor. Bellini va ser el creador del melodrama romàntic italià. La direcció escènica va a càrrec d’Annilese Miskimmon, originària de Belfast i que trasllada l’acció als conflictes a Irlanda als anys setanta del segle passat. El paral·lelisme amb la situació de la Guerra Civil a Anglaterra al 1653 s’estableix en un anar cap al passat i cap al present en un túnel del temps en vestuaris i escenografia de 1973 a 1633 que mostra el conflicte entre catòlics i protestants. El públic va esclatar en comentaris sobre les similituds entre la situació catalana actual i la irlandesa del nord, descrita a l’obra.
Artísticament cal assenyalar el treball de la direcció del cor de Conxita García en una òpera on té certa complexitat i importància a l’hora de plantejar el tema històric que hi ha de teló de fons sobre aquesta història d’amor amb escena de bogeria. Especialment intensa està Pretty Yende quan ha d’enfrontar-se als processos de la bogeria en una dona enamorada, és la gran escena de lluïment de la soprano. En el segon acte trobem la segona ària de bogeria d’Elvira, “o rendetemi la speme qui la voce sua soave meu chiamava”… El to elegíac de la música ens condueix a la malenconia, per acabar l’article escolto Montserrat Caballé cantant l’ària, gràcies al miracle de Youtube.
