Opinió

Contra una Terrassa ridículament esnob

El fet que un projecte d’ús per a la Masia Freixa signat pel cuiner Carles Tejedor i l’arquitecte Jon Tugores hagi estat finalista dels Advanced Arquitecture Awards 2018 que dóna Rebuild. Barcelona Construye i Rehabilita -tot en anglès, però tot de casa- ha permès que ens hàgim assabentat d’alguns detalls. Diari de Terrassa ho explicava aquest dijous, però retallant-ne tota la retòrica inflada que avui dia acompanya les activitats gastronòmiques per justificar-ne els preus abusius, en definitiva es tracta de fer-hi un restaurant.

D’acord: més que un restaurant, serà un food lab, que vol dir que s’hi faran experiments d’aquells on es va per acreditar que s’és un esnob. I sí: més que botigues de menjar, hi haurà pop ups, és a dir, paradetes de muntar i desmuntar com les dels mercats de sempre, però a preu de disseny. I tota aquesta modernor ha d’anar acompanyada d’un arbre "hipertecnològic" de fibra de carboni de 63,25 metres, tan alt com la xemeneia de la Bòbila Almirall. Tot plegat, un projecte de l’empresa del mateix Tejedor, de nom Oil Motion Design Cook, que en anglès no té ni solta ni volta, i que en català vindria a ser una cosa tan ridícula com "el cuiner del disseny del moviment de l’oli". No tindria més sentit dir-ne "el cuiner de l’allioli"?

Els estudis de mercat que han encarregat -no podia ser altrament- certifiquen la rendibilitat del projecte. Posem que sí, que els de l’Oil Motion se’n poden untar els dits. Però, així d’entrada, el projecte m’inquieta en molts sentits. En primer lloc, per molt que es digui que això permetria "obrir" la Masia Freixa a tota la ciutat, a mi em sembla un cas clar de privatització de l’espai públic. No sé si compten que l’Ajuntament de Terrassa els cedirà l’edifici gratuïtament, però és obvi que quedaria hipotecat per un període llarg de temps. En segon lloc, les característiques del projecte apunten a l’exclusivitat. És a dir, potser cridaríem l’atenció del nou turisme gastronòmic que atrau les elits artístiques i econòmiques… Però les classes populars, no se sentirien apartades de tant food lab i pop ups? Privatització, exclusivitat… I, en tercer lloc, mistificació de l’art de la cuina i el menjar, que fa que els cuiners siguin xefs i que a segons quins restaurants hagis de preguntar a què es refereix exactament el nom de cada plat per saber què acabaràs menjant.

El projecte neix d’una petició de l’anterior alcalde Pere Navarro que el 2012 va fer per estudiar possibles usos de la Masia Freixa. No sé si Pere Navarro tenia al cap aquesta mena d’idees. Però, sigui com sigui, ens hi hauríem de pensar dues i tres vegades abans d’acceptar la cessió de l’edifici. Un espai que, precisament, el 1956 ja va ser salvat de la seva desaparició a causa de l’especulació urbanística, gràcies a una acció concertada i urgent de la Caixa d’Estalvis de Terrassa amb l’Ajuntament, a qui va avançar cinc milions de pessetes de l’època per evitar l’enderrocament de la masia, la seva parcel·lació i la construcció de nous edificis.

La meva opinió és que aquesta mena de projectes fets per "épater le bourgeois", com es deia abans, no tan sols no són innovadors, sinó que ja són antics i caducs. Ara, vistes les circumstàncies actuals i previsiblement futures de l’economia i la societat catalanes, calen projectes modestos, continguts, sostenibles en el temps, pràctics, racionals, econòmicament assumibles. I, en aquest sentit, estiguem també alerta amb el projecte del Mercat de la Independència que, per ser originals i moderns, no fem una altra desgràcia.

To Top