Documents molt antics certifiquen que l’arxiprestat de Terrassa pelegrina al monestir de Montserrat de fa nou-cents noranta-sis anys. La qual cosa vol dir, evidentment, que “són paraules majors”. No és fàcil ésser a apunt d’assolir el repte del mil·lenari. Poca broma!
Cada any, té cura de l’organització una parròquia diferent. Enguany, li ha tocat a la de Sant Josep. Dessota el lideratge del rector i bon amic Jordi Fàbregas -sense que la resta de col·legues se m’enfadin, el prevere més enrotllat i trempat de la contrada- són molts els qui mantenen viu el caliu. Els més vells recorden aquells romiatges amb un cremallera de fusta prou atrotinat. A mitja pujada, feia una aturada “tècnica” per evitar que l’estri s’escalfés i fes figa. Allí, el passatge llançava alguna moneda als peus del gos del guarda forestal de torn.
A hores d’ara, tot és molt més modern i evolucionat. El nucli, però, i el caliu íntim de la gran majoria dels qui s’hi apunten s’arrela en el fet d’anar a trobar-se amb la Moreneta. Sempre cal encomanar-s’hi i, alhora, donar-li gràcies pel munt de favors que ens atorga. Ja ho diu una de les estrofes del Virolai, “doneu consol a qui la pàtria enyora sens veure mai els cims de Montserrat. En terra i mar oïu a qui us implora. Torneu a Déu els cors que l’han deixat”.
El rocam de Montserrat certifica la fermesa de les nostres tradicions. Qui les manté no és altre que el poble senzill. El mateix que va voler-ho fer palès, fa setanta anys, ofrenant -al santuari- la llàntia de la ciutat de Terrassa. Un símbol que va molt més enllà d’una donació.
Personalment, em motiva força poder fer el trajecte a peu, una vegada més. Compartir unes hores de conversa variada amb amics i coneguts fa que la caminada es faci planera i agradable. Gairebé la qualificaria de marxa senderista, però amb un rerafons íntim difícil de transcriure. D’alguna manera, el sentiment personal d’aquest trajecte em suggereix el d’una etapa qualsevol del Camí de Sant Jaume.
Convido tots els qui mai no hagin tingut ocasió de fer-ho que s’ho plantegin. No en sortiran decebuts. Quedaran empeltats per un embolcall de pau, serenor i compromís que els motivarà sempre. Val la pena. Igualment, felicito cordialment aquells que la fan possible.
