En aquests dies convulsos, s’escolten declaracions que ben poc tenen a veure amb la realitat. Sentir expressions com “poble oprimit”, “lluita per la llibertat”, “volem democràcia” i tantes altres es contradiu amb la situació real del país, Espanya, situat en el dinovè lloc en qualitat democràtica, a nivell mundial, per davant de països de llarga tradició com França, EUA o Bèlgica (lloc 32), per posar-ne uns exemples concrets.
I és que sobta comparar la nostra situació amb la que tenen els refugiats, als quals dono classes de castellà, en tant que voluntari de Creu Roja, procedents d’Ucraïna, Geòrgia, Camerun, Congo, Iran, Rússia, Malí, Pakistan i tants d’altres.
Recordem que, en els 40 anys de democràcia recuperada, devem haver votat no menys d’unes trenta o trenta-cinc vegades, en plena llibertat, i amb possibilitat d’elecció ben àmplia i variada, protegits per unes lleis que són de profundes arrels democràtiques.
Què dir, a aquesta gent, vinguda de països en què no han ni pogut exercir el dret de vot per primera vegada? O que han estat perseguits i durament castigats per reclamar drets bàsics com nosaltres ho havíem fet en temps del franquisme? Que tenen assumit que la majoria no podran retornar mai més a casa seva?
Et demanes què poden haver fet de mal, magnífiques persones, que volen pujar una família amb un mínim de condicions de seguretat i llibertat. Les paraules no són mai neutres, i hem de saber-les utilitzar en el moment i lloc oportuns, amb la necessària ponderació i objectivitat.
Ara i aquí, ens cal recuperar el seny i guardar la rauxa, per a millor ocasió. Tenim la gran oportunitat de centrar-nos a posar ordre en les nostres diferències i aconseguir superar la crisi de convivència en què estem ficats. No tenim un govern efectiu, capaç de canalitzar i encarrilar una seriosa i profunda negociació interna, per després portar-la al govern central. Portem anys perduts en la cridòria i la gesticulació, prometent objectius impossibles, que porten la frustració als qui els havien cregut.
Toca posar els peus a terra, i veure el marc intern que tenim a Catalunya i la gran oportunitat a nivell d’Espanya, sabedors que la UE mai donarà suport al trossejament d’un Estat membre. La nostra democràcia és perfectible, com tota obra humana, però repeteixo que estem dintre dels vint primers països del món, en qualitat democràtica, i no per això no hem de batallar per avançar uns quants llocs més, però desacreditar l’Estat de dret que hem aconseguit va en contra de la nostra pròpia identitat.
És dur veure la deriva en què alguns s’han instal·lat, i comprovar dia sí, dia també, que els organismes, departaments i serveis de la Generalitat tenen el cap en altres coses i no en el que els hauria de preocupar. Fer gestions i tràmits, sense terminis o sense poder accedir als llocs autèntics de govern, fa perdre temps, desanima el personal i produeix danys irreparables sobre l’economia del país.
En el meu cas concret, puc veure i comparar les crides que es fan amb la realitat institucional en què estic immers i, alhora, en la realitat social de les persones procedents de dotzenes d’altres països en què no troben ni de lluny la democràcia de què nosaltres gaudim. Pensem-hi abans de menystenir el grau de llibertat en què estem ubicats.
