Des del mes de febrer de 1916 funcionà a la muntanya del Tibidabo un museu de guerra/espai d’atraccions que pretenia recrear alguns elements del conflicte que enfrontava la majoria de països d’Europa. Amb l’import de l’entrada es podien visitar i jugar per dins de figurades trinxeres, recórrer simulats hospitals de sang o sentir i viure els estralls que l’artilleria produïa en els diversos fronts. El fenomen bèl·lic es convertia en joc i atracció. Aquell perllongat i mortífer enfrontament estigué ben present a la Catalunya de l’època i la recreació del Tibidabo era un exemple fefaent de la seva incidència en la vida quotidiana de la societat d’aquell temps. La guerra no era quelcom llunyà ni aliè. Era una realitat ben propera en l’espai i en el temps. La Primera Guerra Mundial va incidir de ple i per diferents raons en la societat catalana. Val a dir, salvant totes les distàncies, que aquella recreació expositiva/lúdica no era una excepció en les propostes firals, àdhuc excèntriques, d’altres èpoques a la capital catalana. En el seu dia la companyia de Buffalo Bill va traslladar el món del Far West a un ampli descampat de la ciutat amb un monumental espectacle on les tribus índies rebien de valent. Encara més enrera tenim constància de la reproducció d’un immens poblat indígena africà on la gent pagava l’entrada per veure com era la vida en directe d’aquells “salvatges” enmig d’una morbosa exhibició. El colonialisme o la guerra han estat, dissortadament, grans aparadors per a la ciutadania.
Aquella exposició/museu del Tibidabo és una de les propostes que poden veure dins l’exposició “Flames a la frontera. Catalunya i la Gran Guerra” que es presenta al Museu d’Història de Catalunya. És una mostra de molt rigor i molta qualitat que val la pena visitar amb temps i amb esperit de descoberta. Catalunya no visqué d’esquena a la Guerra del Catorze malgrat la neutralitat oficial que es volia transmetre per part de les autoritats. El conflicte que havia de durar només unes setmanes, i es perllongà fins a l’onze de novembre de 1918, va tenir una gran repercussió per a Catalunya. La Gran Guerra fou el temps de més brogit i treball a les fàbriques de les nostres ciutats amb uns beneficis desmesurats i unes condicions de treball prou adverses per a la classe treballadora. Fou el temps d’una ferotge especulació. Barcelona es va convertir en cau d’espies amb gent de nul·la/dubtosa reputació i futurs sicaris dins el fenomen del pistolerisme. Però sobretot la guerra va representar per a Catalunya un posicionament polític i social vers els països protagonistes (aliadòfils/germanòfils) i un bri d’esperança per a les seves reivindicacions nacionals. La complicitat amb els arguments dels aliats suposà alguns importants gestos, a cavall entre la realitat, la simbologia i el mite, com foren les accions dels Voluntaris Catalans o la iconografia d’alguns monuments. Els 14 punts de Wilson, malgrat les seves contradiccions, esperonaren els anhels del procés autonomista de limitat i advers recorregut. Arreu del país es canviaren noms de places i carrers. Des de 1923 al cor de Can Palet tenim un carrer dedicat al president americà. El nomenclàtor sempre acaba sent una excel·lent radiografia del nostre passat i del nostre present.
