Des de principis dels anys 90 del segle passat, el capitalisme global va deixar ben imprès a tota la humanitat el seu carnet d’identitat, la seva gran paradoxa: un món fet de possibles, al qual no hi havia alternativa. Un món en què estàvem condemnats a escollir, sense poder transformar-lo.
Malgrat això, l’any 1999 els moviments “antiglobalitzadors” del planeta van llançar una consigna per tal de presentar batalla a aquesta realitat i era: “Un altre mon és possible”. Ara, els dubtes continuen oberts, de quina forma?, com?, quan?, qui?
La veritat és que seguim vivint en un món de “pensament únic”. Un món que no s’imposa com un dogma unilateral i repressiu, sinó sota la forma d’un consens embolcallador, com una obvietat de la qual és impossible escapar, ja que no deixa punts de ruptura o escletxes (un exemple que totes i tots recordem molt bé: l’estafa del Fòrum de les Cultures l’any 2004). Qui podia estar en contra dels seus suposats valors: promoció de la pau, sostenibilitat, diversitat…
La reflexió que proposo és la següent: ens hem de resignar a tenir el pensament anestesiat? Algú ens ha dit, alguna vegada, que ja no es pot pensar?
Com és que s’obvia i s’oblida, per exemple, la inesgotable riquesa del pensament humà i que ens ha quedat tot per escrit?
Com és que l’ésser humà pot arribar tan lluny en el desenvolupament científic i tecnològic i en canvi a nivell intel·lectual s’ha quedat aturat i no progressa? Havent pogut socialitzar aquests coneixements perquè la humanitat visqués molt millor?
Segurament que té tota la raó el mestre i savi Eudald Carbonell quan ho explica en el seu llibre “Encara no som humans”.
Arribats a aquest punt, veiem al voltant nostre aquests símptomes tan clars de devastació humana, natural, econòmica i política del planeta. Un món global ple de foscors, de malestars, de guerres no declarades, de fronteres emmascarades, de violències privatitzades, només ens queda una alternativa a la “barbàrie”: tornar a ser “nosaltres” però de veritat. Despertar, deixar de dormir, tenir una altra percepció de la realitat. Tenim eines de sobres per practicar una altra sensibilitat. Hem de desterrar el “triomfalisme acrític” del nostre dia a dia. No estem derrotats! Cal desplaçar els límits d’allò que ens és permès de viure i pensar. Cal reapropiar-se de tots aquells recursos i mitjans que ens han robat.
I com ho fem, tot això? Doncs precisament el 15-M ens en pot donar pistes. Aquell maig del 2011 va significar, entre moltes altres coses, l’expressió més simple de la “radicalitat democràtica”. “No ens representen”, “de la indignació a l’acció”, “no marxem, ens expandim”, “els nostres somnis no caben dins de les vostres urnes”, “no som mercaderia de polítics i banquers”, “no hi ha pa per a tant xoriço”, “penso i per tant molesto”, “la teva passivitat és la teva complicitat”….
És evident que aquest repte continua present i l’hem de recuperar i compartir. És un desafiament. Cal unir-nos totes i tots sense identificacions, sense símbols, sense aglutinar-nos, solament per l’orgull de sentir-nos “humans”.
No podem permetre més que els anhels de transformació del món cap a societats més vivibles i més justes es converteixin en simples campanyes urgents de reparació de danys, cada cop més irreversibles.
No podem permetre més que els revolucionaris es transformin en infermers del món i els guerrillers de l’impossible, en socorristes desesperats. Els problemes comuns només poden ser abordats des de formes d’organització creades per nosaltres mateixos (autoorganització). Autonomia, fi de la “delegació”.
Cal fer “món comú” i no oblidar que mol- ta gent ja ho ha fet per nosaltres molt abans i fins i tot hi han deixat la vida (memòria històrica).
Hem de teixir espais de complicitat, cada dia, utilitzant les eines comunes, la tendresa, la sensibilitat, l’esforç, el desig per avançar en relacions fortes i indestructibles. Recuperar els valors humans, la lluita pels DDHH, de forma transversal. Hem de deixar de ser simples espectadors, clients, consumidors aïllats de tot per passar a fer coses junts, compartint espais, temps. Cal irritar els “garants de l’ordre” contínuament, sense por. Hem de transformar la privatització de la nostra existència, treballant des d’allò local i caminant cap a allò global…
I quin millor espai que la nostra “ciutat”, el nostre barri, els espais comuns més propers i els que obrim de nous (dret a la ciutat). Construir espais de trobada exposats al conflicte, a la dissidència interna, a la disparitat estètica i a l’imprevist. Llocs per a l’heterodòxia, la llibertat de pensament i el desbordament de les identitats polítiques.
Cal ser heretges de nosaltres mateixos. Creieu que podem intentar ser “nosaltres”? De tornar a ser humans? Provem-ho?
* L’autor és advocat. Activista en DD.HH. Membre de la Comissió de Defensa dels DD.HH. de l’ICATER i d’Espai Drets
