Som a vigílies de l’inesborrable Primer d’Octubre de 2017, del més gran desafiament que els catalans haguem fet al Regne d’Espanya en la seva deriva repressiva i antidemocràtica. Si es considerava que el referèndum convocat pel president Puigdemont era il·legal, simplement no reconeixent-ne la validesa i deixant-lo en un nou 9-N, jutjant els responsables per desobediència, l’Estat s’hauria estalviat el seu gran fracàs. Però enviant milers de policies i guàrdies civils a buscar urnes -sense trobar-ne ni una!- i després, irritats pel fracàs, fer-los anar a pegar inútilment i gratuïta a la gent que volia votar, el ridícul primer i el descrèdit internacional després van quedar certificats. L’ara "en liquidació" Soraya Sáenz de Santamaría es va ben lluir amb la seva operació contra Catalunya.
Terrassa, com no podia ser d’altra manera, va participar amb entusiasme en aquell referèndum. El fet que s’hagués de recórrer a un cens universal, és a dir, que es podia votar a qualsevol col·legi electoral, fa impossible dir quina va ser la participació exacta. Degut als hackers contractats per la policia per bloquejar l’operatiu informàtic de la votació, les interrupcions intermitents del procés, a més de grans cues, van portar molts terrassencs a no poder votar, o a fer-ho en els pobles del voltant. I, afortunadament, la intervenció d’autoritats europees va fer que ja no arribés a Terrassa aquella repressió no només violenta, sinó irada de la policia. Tanmateix, l’experiència de solidaritat, coratge, superació de qualsevol por, capacitat d’organització i compromís amb la llibertat dels catalans quedarà fixada per sempre a la memòria dels milers i milers de terrassencs que hi vam participar. I, certament, no voldria ser entre els qui, per indiferència, covardia, submissió al partit o per menyspreu, no van voler participar en la invitació a exercir lliurament el seu dret a decidir allò que creien millor per a Catalunya.
Per si algú pensava que la dura repressió del Primer d’Octubre -que ja va quedant fixada per sempre en la memòria amb la redenominació de carrers, places i edificis de tot el país- estava en declivi, només li calia anar a l’acte que l’ANC va convocar dimecres passat al Centre Cultural amb la presència de dos grans advocats, Jaume Alonso-Cuevillas i Jordi Pina, uns dels defensors dels líders de la societat civil i dels membres del govern català empresonats o a l’exili. L’acte, magistralment conduït per Jaume Aulet, va convocar tanta gent que no va caber a la sala gran de l’equipament cultural. La ironia d’Alonso-Cuevillas va fer més passadora la narració de l’arbitrarietat i brutalitat repressiva d’aquest Estat espanyol encabritat, i el relat de Pina, alhora emotiu i cru, sobre el mal tracte rebut i les ignominioses condicions en què es troben els nostres legítims representants polítics, van corprendre els assistents i, alhora, ens van esperonar a no abandonar un combat que ara ja és no tan sols per la independència, sinó per la dignitat, la justícia i la llibertat.
La participació desbordant a l’acte de celebració del cinquantè aniversari de Josep Rull aquest agost, com ja va passar en l’acte en honor de Lluís Puig del mes de gener, o dimecres el de l’ANC en col·laboració amb Òmnium i altres entitats locals -entre molts d’altres- augura que la commemoració d’aquella gran victòria de fa un any serà seguida aquests propers dies, una altra vegada, per la gran majoria dels terrassencs que se senten compromesos amb un futur de plenitud nacional per a Catalunya.
