La política ha esdevingut una cacera. Sense escrúpols. Sense pietat. Sense seny. I no és que els nous polítics siguin diferents. Simplement que la visibilitat legal i la il·legal sobre la privacitat ha augmentat molt. Al final, tothom és més o menys vulnerable. Si del que es tracta és d’aplicar amb hipocresia extrema en forma de lupa de moralitat als polítics el que la resta de la societat no voldria per a ella, aleshores som molt a prop de fer de la política una activitat indesitjable. Si la cosa continua així, només s’hi dedicaran majoritàriament els que tenen ànsia de poder desmesurada o els que no tenen massa alternatives professionals. Fer de polític és una professió de risc i això no ens va bé com a societat. Els grans reptes de la complexitat del segle XXI requereixen molt talent a la política i ho fem tot per allunyar el talent de la política.
Hi ha una gran hipocresia respecte dels polítics. Els exigim un sacerdoci que la majoria de mortals no estem disposats a fer. Els neguem la privacitat i els paguem comparativament malament per la responsabilitat que han d’assumir. Els exigim que vagin cada dia a sopar de protocol i que no tinguin caps de setmana. I és clar que l’ego d’alguns polítics per tal de satisfer-se ho aguanta tot, però més aviat m’agradaria que tinguéssim a la política gent d’uns egos de perímetres continguts. Ens queixem de la política i dels polítics però cada cop hi haurà menys gent sensata disposada a dedicar-s’hi. El cost personal és desproporcionat. I una societat amb una governança de mala qualitat compromet el seu futur fins a no poder esperar-ne res de bo, ni augurar cap mena de prosperitat física o moral.
Em sembla ignominiós el que es fa amb la ministra de Justícia. Que es burxi en converses privades de fa nou anys en un context que no coneixem perquè no hi érem i que es doni espai a personatges que són mancats de tota moralitat em sembla d’una baixesa impròpia. Si, a més, sortiran converses similars de tots els colors. Segur que la ministra de Justícia es va equivocar en voler allunyar-se de la coneixença amb Villarejo però aquest és un tema a contextualitzar. La seva trajectòria és alguna cosa més que una conversa de sobretaula de mal gust, segur. I les seves credencials també diuen alguna cosa en relació amb el respecte que mereix. Convertir la política en un escorxador i en un espectacle de franctiradors és desviar-la del que necessitem. I quan parlo d’això incloc en la política aquests periodistes incendiaris que poden ser tant o més corruptes que el pitjor de la classe política i que són els col·laboradors necessaris de la deshumanització de la política. No els importen gens les persones ni les famílies que hi ha al darrera. I no tenen cap respecte per la veritat, si és que el van tenir mai.
La capacitat d’escodrinyar en la vida de la gent ha augmentat moltíssim. I si només poden ser polítics aquells que no han tingut una conversa privada poc considerada o aquells que, sense vulnerar la legalitat, han usat les eines fiscals a favor que la llei els permetia, aleshores que l’últim tanqui el llum. Segur que gent com Pedro Duque deu pensar que qui li manava posar-se en aquest embolic. Molts dels que bramen puresa no suportarien el primer embat de transparència. La hipocresia i la mala fe de determinada premsa, i a Madrid tenen un clúster que Deu n’hi do, són infinites.
Participar del joc de desprestigiar la política fins a l’anàlisi de la puresa de sang ho pagarem car. Els espavilats i els corruptes s’han de condemnar i portar a la justícia, però rebobinar tota la vida dels que són cridats a la política, més enllà del raonable i del legal, és allunyar la política dels més capaços. Quina mena de gent dedicarem a la política, aquells que no s’hagin equivocat mai a la vida? Em temo que aquesta cacera interessada només afavoreix els sense cap escrúpol, els que tenen egos desproporcionats i trajectòries tan brutes que ja els és tot igual. Penso en gent que avui lideren nacions poderosíssimes i que són tot el contrari del que pensàvem que havien de ser els polítics. Sobretot són immorals professionals.
Si hi afegim el tracte desproporcionat i injust que alguns polítics catalans reben de la justícia pel fet de representar determinats desafiaments a l’Estat encara que mai hagin fet ús de la violència ja tenim el còctel perfecte. Tot convida a dedicar-se a qualsevol altra cosa menys a la política. I tot i que no sigui comparable, que no ho és i ho remarco, tampoc m’agraden les pressions que polítics i famílies de polítics unionistes viuen a Catalunya. Tampoc ens ajuda en res. No ens fa millors.
La política, almenys la més mediàtica, fa anys que està en mans de gent que la deshumanitza i que sembla no tenir límits. Jo vull polítics i periodistes que tinguin límits i que pensin en les persones sempre, especialment quan són els adversaris. Sense aquesta empatia, sense seny, no són polítics de fiar. Qualsevol persona de talent, quan li ofereixin un càrrec polític, pensarà en les oportunitats que perd, en l’embolic que els espera a ell i la seva família, en la pèrdua absoluta de la seva privacitat i declinarà l’oferiment amablement amb qualsevol excusa. El que necessitem a la política és més talent i menys depredadors.
