Aureli Maria Escarré i Jané (l’Arboç 1908 – Barcelona, 1968) fou un monjo benedictí i abat de Montserrat, del qual el proper 21 d’octubre s’acompliran cinquanta anys del seu traspàs. Enguany diverses institucions ja han fet actes de commemoració i d’homenatge. Donada la seva talla humana, la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Terrassa s’hi afegeix amb aquest senzill article.
A partir de la seva elecció com a abat de Montserrat el 1941 va impulsar la comunitat des de diferents vessants: enviant monjos a fer estudis a l’estranger, donant suport a la recerca en el camp de la litúrgia, la Bíblia i la cultura; publicant Serra d’Or, Germinàbit o Studia Monàstica, entre altres textos de caire humà, cultural i català. Persona d’acció, durant l’etapa d’abat es van fer obres d’ampliació al monestir i al 1947 amb les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat marcà la reconciliació dels catalans després de la Guerra Civil. En tot moment la seva actuació venia guiada pels principis de democràcia, llibertat i justícia.
La realitat del règim espanyol d’aleshores, malgrat autodefinir-se com a cristià, no oferia una llibertat autèntica, no obrava amb justícia, exercia una política acultural amb la finalitat d’ofegar la llengua catalana i exercia la repressió contra la dissidència. Una situació social de fet completament contrària als valors cristians i als Drets Humans que guiaven el sentir i el fer de l’abat Escarré.
Amb la mediació d’intel·lectuals catalans va concedir una entrevista al corresponsal del diari francès Le Monde José Antonio Novais, un periodista nascut a Madrid, sumat a la causa catalana com a símbol de resistència a la dictadura. En el decurs de l’entrevista, l’abat Escarré deia frases com: “El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics dels cristianisme i el govern no té dret a abusar del seu poder, ha de ser un administrador en nom de Déu i un servidor del poble. On no hi ha llibertat autèntica no hi ha justícia, i això és el que passa a Espanya”. Demanava que el poble pogués triar el seu govern, garantir la llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil i defensar la llengua catalana com una necessitat, ja que quan es perd la llengua la religió també tendeix a perdre’s.
La repressió no va trigar, essent sotmès a una intensa campanya de difamació i d’amenaces. Al mes següent, el desembre de 1963, la seu d’Òmnium Cultural fou escorcollada i clausurada per ordre del governador civil Ibáñez Freire i així va seguir fins al 1967. També es va produir un incendi al Casal de Montserrat de Barcelona i a dintre van aparèixer pintades de caire ultradretà. A l’any 1965 es veié obligat a exiliar-se fora de Catalunya i Espanya, concretament al monestir de Viboldone, prop de Milà, per una invitació del Vaticà, possiblement demanada pel govern espanyol. Igualment al 1966 va rebre de la Santa Seu l’ordre de renunciar al títol d’abat de Montserrat, segurament també per influència del govern espanyol.
Pel setembre de 1968, estant greument malalt, va ser traslladat a Barcelona de mà de l’abat Cassià M. Just per morir a Catalunya. El traspàs es va produir el 21 d’octubre de 1968 i la capella ardent es va instal·lar al monestir de Sant Pere de les Puel·les, on va rebre infinitat de visites que li van retre l’últim homenatge. L’enterrament al monestir de Montserrat ocasionà manifestacions contràries al règim i a favor del catalanisme i d’una Església més oberta i progressista.
El periodista Novais també va ser víctima de la repressió, física, moral i professional. Difamat, amenaçat i detingut arbitràriament diverses vegades i per ordre del ministre Fraga li van retirar l’acreditació. Ja en època democràtica va rebre reconeixements periodístics i al 1986 rebé la Creu de Sant Jordi que va portar amb molt orgull. Quan va morir al 1993 als 68 anys, el periodisme el va qualificar d’home de coratge.
Els fets descrits van passar fa cinquanta anys, però sembla que parlem d’ara. Constatem que la societat no va per un camí lineal cap al progrés, democràcia, llibertat i Drets Humans; sinó que s’atura, s’endarrereix i torna endavant i endarrere. L’exemple de l’abat Escarré que ens serveixi de model per redreçar el camí cap als Drets Humans.
* L’autora és de la Comissió de Defensa dels Drets Humans d’ICATER
