Els ajuntaments petits viuen, sobretot, de les subvencions que obtenen d’altres administracions, dites “superiors”. De fet, en un país com cal, totes haurien de ser administracions, en peu d’igualtat, però aquí ens omplim la boca de voler ser Estat, però d’un sistema centralista i centralitzat, de manera que els ajuntaments estiguin supeditats a l’autèntic govern, que és la Generalitat.
D’aquí, la forta dependència dels ajuntaments respecte del govern, en múltiples matèries, a nivell de competències, però molt especialment a nivell econòmico-financer. Per sort, les diputacions fan una mica de coixí, i encara tenen una certa autonomia, però amb uns quants anys més d’aquest govern acabaran sent “manades” des de Barcelona.
Dit això, anys enrere, tots els ajuntaments esperaven les convocatòries de subvencions de la Generalitat com a aigua de maig, per poder finançar infraestructures, obres i serveis dels seus pobles i ciutats.
Ara, es fan convocatòries que passen desapercebudes, o ignorades, perquè sabem que darrera només hi ha propaganda o ganes de fer veure que tot segueix igual. M’explico. Abans, darrere de cada convocatòria hi havia un determinat volum de diner, prou atractiu, com per pensar que et podia tocar algun ajut important. D’aquí que hi presentessin peticions, ben formulades, acompanyades de memòries -valorades, avantprojectes o projectes. Fins i tot, es feien trucades o visites als tècnics o als polítics per tal d’ampliar-ne detalls.
Ara, és millor no treballar en va. Si abans al darrere d’una convocatòria hi havia una dotació d’uns quants milions d’euros, ara n’hi ha uns quants centenars de milers, en el millor dels casos. A vegades, es limiten a unes quantes desenes de milers, i prou. Vol dir que, si a Catalunya hi ha 947 municipis, tenen opció a ajut una vintena o una cinquantena. Una autèntica loteria, molt poc adient, per a un sistema d’administracions col·laboradores.
Per què passa això? Doncs, per la situació desastrosa de les finances catalanes. I atenció, un altre dia, en parlaré, però la sempiterna excusa que la culpa és de Madrid per un mal finançament, per retallades injustificades o perquè ens tenen mania té molt poc de cert. El principal motiu per haver arribat al grau de deute i endeutament és la mala gestió. La mala administració dels recursos propis i dels procedents del sistema de finançament, han estat, tradicionalment, mal administrats, fins a arribar als setanta-cinc mil milions de deute, que suposa un increment diari de tres milions, en interessos.
En comptes d’afrontar la realitat, explicar-la i rectificar, es prefereix maquillar-la fent veure que la vida segueix, si fa no fa, com abans. D’aquí, treure convocatòries anuals, per a multitud d’activitats, culturals, industrials, ener-gètiques, esportives, etcètera, si bé amb unes dotacions que són de joguina.
Posar cinc-cents mil euros, set o vuit-cents mil, darrere de convocatòries per a projectes d’estalvi energètic, impuls a la innovació, promoció de polítiques d’igualtat, foment de l’ocupació juvenil, impuls als esports, a la dependència o a polítiques d’habitatge és fer volar coloms, i voler fer creure en una acció de govern que falla en el més essencial, com és disposar d’un pressupost adequat, fruit d’un pla de govern, i d’unes prioritats clares, per afrontar els problemes del país. De moment, per no tenir, encara no tenim ni pla de govern. El deuen estar fent fora del país, en alguna comissió, presidida per un president que prefereix tenir el Parlament tancat que no pas en actiu. Així anem.
* L’autor és alcalde de Borredà
