No fa massa dies que rebia a la meva consulta un senyor de mitjana edat (50 anys), alt, educat, ben vestit. Només entrar i acomodar-se va sortir de la seva boca: "Joan Carles, sóc un desgraciat, la meva vida és una merda, em pots ajudar?". La veritat és que així d’entrada la força amb què em deia aquesta frase em va posar en un avís considerable. Silenci. I després d’uns segons vaig començar a parlar. -"Estàs casat?" Resposta: "Sí, molt feliç amb la meva parella". "Tens fills?" Resposta: "Sí, dues filles molt maques de 16 i 14 anys, són una passada". "Què tal amb els amics?" Resposta: "Genial, cada divendres muntem un sopar i ens ho passem teta". "I de salut?" Resposta: "Bé, bé, em trobo com un xaval". "Com et va la feina?" "Fatal, acabo de tancar l’empresa de la família de tota la vida, és per això que la meva vida és una desgràcia." "És clar, ja ho veig, de 5 coses que juguen de manera important en la teva vida una, la del treball, ara i circumstancialment, no acaba de funcionar com a tu t’agradaria, però en tota la resta ets un privilegiat, un veritable privilegiat. Bon matrimoni, amb dues filles estupendes, estimat pels amics i amb bona salut. Si vols et puc explicar casos de veritable desgràcia, cinc coses desgraciades de cinc possibles."
"Em congratula dir-te que no ets un desgraciat i la teva vida no és una desgràcia, ets un privilegiat que com ens passa a tots hi ha coses que poden i han de millorar, només depèn d’on posem el focus, de la visió global i no particular de les coses (totes) que ens envolten."
Sovint, la condició humana ens porta el cervell en aquest terreny de miratge psicològic. Un fet negatiu, concret i segurament important de la nostra vida ens envaeix d’una manera global. Tenim la sensació que tot se’n va pel pedregar. No estem preparats per saber discernir sentimentalment els àmbits que ens ocupen com a diferents plànols/nivells que juguen en categories separades. Quan una cosa no ens funciona és capaç d’abocar-nos a una tristesa global que embafa les nostres emocions en una que a més es potencia i corromp el pensament i de rebot el comportament. Hem se ser capaços (amb entrenament es pot assolir) de separar, marcar fronteres emocionals, que vol dir que davant la possibilitat de passar un dia en família (i això ens produeix alegria) podem alliberar-nos de la tristesa que ens provoca no sé quin fet de la feina. Som capaços de viure adaptant les nostres emocions a l’episodi concret. Limitem les distorsions que les emocions anomenades negatives (recordeu que les emocions no són ni bones ni dolentes per elles mateixes, depèn de com les fem viure) generen en totes les coses que configuren la nostra vida. Ser uns desgraciats comportaria que tot, absolutament tot, ens va malament i ho vivim així.
Pot passar (habitualment és d’aquesta manera) que hi hagi coses que ens van bé i d’altres malament i també pot passar (si ens hem entrenat) que totes les coses les visquem positivament, fins i tot les que van malament.
En qualsevol cas el pitjor escenari, tot ens va malament i ho vivim com una desgràcia, també es pot treballar, com? Pensant que allò important no és caure al riu sinó el temps que triguem a sortir-ne.
Tots tenim dret a sentir-nos malament, tristos, anguniosos, decebuts, enrabiats…, però quan més temps estiguem alimentant aquesta emoció més cru i pitjor ho passarem.
L’exercici d’alçar la mirada, eixamplar el focus i augmentar l’obturador de quina és la nostra posició global de tot el que ens envolta és fantàstic per poder caminar molt més a prop de la felicitat.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
