Fa uns mesos, un cap de setmana, cansat de fer cues a la C-58 o de fer el llarg i car trajecte dels FGC amb transvasament a Sant Cugat, vaig explorar la possibilitat d’anar a treballar a la Universitat Autònoma en bicicleta. Havia viscut tres mesos a la ciutat de Palo Alto només utilitzant molt satisfactòriament la bicicleta, i n’estava molt feliç. L’experiència, però, va ser nefasta i, per tant, dissuasiva. Vaig buscar i seguir els que semblaven els millors camins a Wikiloc. La sortida caòtica des de Terrassa, el seguiment per camins bruts al costat de l’autopista, la travessa en ziga-zaga per Sant Quirze del Vallès i fins a enfilar-me a l’entrada de la UAB, fins i tot em va descoratjar de tornar a usar aquesta via per a la tornada. Vaig anar a buscar l’N-150 i suportar el risc de compartir la carretera amb trànsit veloç de vehicles i camions. No era un camí per fer diàriament.
Vista aquesta experiència, s’entendrà l’entusiasme que sento per l’anunci de la construcció d’un carril bici entre Matadepera, Terrassa i Sabadell. No pas perquè em resolgui el problema d’anar a la UAB, sinó perquè apunta en la bona direcció d’anar incrementant aquestes vies per a les quals cada vegada hi ha més demanda. Distàncies com les que separen els tres municipis esmentats són perfectament assumibles no sols per anar a passejar, sinó per anar a treballar. El fet, a més, que institucions tan rellevants com el RACC estiguin demostrant un gran interès per la bicicleta i hi actuïn positivament suggereix que avancem cap a un necessari canvi de mentalitat.
No tornaré ara a entrar en la gravíssima indisciplina de molts ciclistes, que es correspon amb la gravíssima confusió normativa sobre l’ús de la bicicleta a la ciutat, i qui diu bicicleta diu tota mena de nous vehicles elèctrics o sense motor. Aquí estic parlant d’una dimensió ben particular de l’ús de la bicicleta en trajectes mitjans d’interconnexió entre ciutats i llocs de treball, fet que simplement demana tenir en compte aquest mitjà de transport quan es construeixen les vies ordinàries de comunicació.
En el cas que ens ocupa, però, tinc algunes observacions a fer. En primer lloc, la construcció sembla realment costosa i llarga en el temps. No tinc cap dubte que s’ajusta a la dificultat i característiques del projecte, però també assenyala que es pensa més en el passeig i el lleure dels usuaris que no pas en l’ús quotidià. Segonament, el recorregut passa per vies responsabilitat de la institució que ho finança, la Diputació de Barcelona, i que en farà el manteniment. És lògic. Però és una obvietat que seria més urgent la connexió entre Terrassa i Sabadell paral·lela a l’N-150 i, és clar, la continuació fins a la UAB, un itinerari amb una concentració enorme d’usuaris potencials. En tercer lloc, ara que han començat les obres d’ampliació de la C-58, hauria estat intel·ligent preveure l’afectació dels camins bici útils, i la incorporació al projecte de la seva millora. I no estic gens segur que s’hagi tingut en compte.
En definitiva, el que vull dir és que els carrils bici haurien d’anar associats per defecte a qualsevol projecte de construcció i millora de les vies existents. Les carreteres a Talamanca, Castellar del Vallès, Rubí i Sant Cugat, Ullastrell, Viladecavalls, Vacarisses o Rellinars haurien de tenir carril bici.
Al capdavall, les bicis ja hi són i els caps de setmana les omplen.
