Quarts de nou del vespre. Sembla que ha tornat la calor. En una taula del parc de Sant Jordi un grup de quatre joves beuen cerveses. Tiren les llaunes mig buides sense cap pudor. Tenen una actitud desafiant. Criden molt. Tenen un perfil perfectament descriptible. Una persona gran recull alguna de les llaunes que han llençat. Se’n foten. Vénen ganes de donar-los una lliçó de modus. Hi ha part molt significativa dels problemes de neteja de la ciutat que vénen de personatges com aquests, sense cap empatia amb la ciutat i els seus conciutadans. Com sempre, les coses més difícils de canviar són les que tenen a veure amb la cultura de la gent, allò que fan quan ningú no els veu o almenys ningú que ells sentin que els pot reprovar amb alguna efectivitat. Abans de tornar a casa, just a sota el replà de la façana algú ha deixat totes les restes de papers, llaunes i bosses del seu piscolabis particular. Embrutar impunement. Són detalls que ens degraden el civisme. Francament, tampoc ajuda el paisatge d’una ciutat neta aquesta nova mania de tornar a omplir-ho tot de pintades (i de contrapintades). Hom pot entendre que la situació política és excepcional però, amb els actuals mitjans de comunicació i xarxes socials, la veritat és que no hi ha necessitat de fer pintades per saber que hi ha una gran part de la ciutadania que està en contra de l’empresonament d’alguns dels polítics del procés. No cal. La ciutat, l’embruta una mena de gent.
El debat sobre la neteja al ple de l’Ajuntament va ser dur. No hi haurà plens plàcids a aquestes alçades del mandat. Segur que hi ha àmbits de la gestió de la neteja que són molt millorables. La pròpia nota que els ciutadans atorguen a l’estat de la ciutat evidencia aquest marge ampli de millora. Hi ha lògiques d’organització i vectors de complexitat en la recollida de la brossa que no són fàcils. El debat és pertinent i no només per un tema d’imatge de la ciutat, sinó perquè tot el que afecta la sostenibilitat del medi ha de ser a l’agenda curta de les prioritats públiques (i privades). En aquest sentit, cal major iniciativa política en un tema en què no hi ha l’excusa d’encolomar el mort a una empresa privada de gestió.
Ja sé que m’ho faig venir bé, però no me’n puc estar. Algú s’imagina què hauria passat al ple de l’Ajuntament si, en comptes de debatre sobre un servei de gestió pública com és el cas de les escombraries, el responsable de la gestió hagués estat una empresa privada? Algú s’imagina què hauria passat, per exemple, si la insatisfacció en comptes de amb les escombraries hagués estat amb l’aigua? Els improperis que s’haurien sentit contra l’empresa haurien fet època. Però en el cas de Terrassa la situació és exactament la contrària, un servei de gestió pública surt malparat en la valoració dels ciutadans i un servei de gestió privada, com és l’aigua, surt dels més ben parats en la valoració dels ciutadans. Solució de l’Ajuntament, municipalitzar el servei que, a parer de totes les enquestes realitzades als ciutadans, funciona bé.
En el tema de l’aigua, "les jeux sont faits", la decisió està presa, però veient el que passa amb la gestió pública dels residus una reflexió al respecte no estaria malament. Ni la gestió privada és necessàriament dolenta ni la pública és necessàriament bona. Ja ho sabem. Però avui per avui, si tenim en compte el que pensen els terrassencs, que valoren molt millor la gestió de l’aigua que de les escombraries, sembla que el model de gestió no és determinant respecte del valor que perceben els ciutadans. El que seria imperdonable és que, en uns anys, el ple de l’Ajuntament tingués una sessió tan tensa com la realitzada aquesta setmana sobre els residus parlant que el servei de l’aigua no funciona.
De fet, el repte que ha d’assolir la nova empresa municipal que gestionarà l’aigua no és menor: han de mantenir uns nivells de satisfacció del servei molt elevats segons les enquestes ciutadanes i ho ha de fer amb unes tarifes que l’Ajuntament fa molts anys que no deixa actualitzar i que li seran impossibles de mantenir a la nova empresa. Diguin el diguin, no les podran mantenir, el que sí que podran fer és barrejar despeses i dopar amb diner públic els resultats de l’empresa. Però, amb comptabilitat analítica a la mà, no podran sostenir les tarifes massa temps. I, si m’equivoco i fan tan bona gestió que poden mantenir les tarifes, ho reconeixeré, rectificaré públicament i els felicitaré. Només faltaria.
